Molta calor

Si, si. Fa molta calor. Molta. I aixo que jo soc a Anglaterra, no em vull imaginar com sera per als actuals habitants de la peninsula.

El primer a comentar es que els meus amics van anar el dijous a veure el musical que l'universitat havia programat, un que tenia cançons de Queen i tot aixo, mentre jo feia classe. El seu informe del musical va ser menys que positiu. Basicament van dir que era una merda, cosa que em va portar a felicitar-me per la meva decisio d'anar a veure "Les Miserables" enlloc d'aquest, decisio que vaig prendre bastant-me unica i exclusivament en el meu criteri i el de ningu mes. Que consti.

En segon lloc, relatar la nostra sortida al poble de Cambridge, on hi ha la famosa universitat d'igual nom. El poble en si no esta malament, tot i que te algunes catedrals amb pinta bastant satanica, pero el problema va ser aconseguir dinar en aquell indret. La dificultat principal es que no et deixen ENTRAR a CAP pub sense provar que tens almenys 18 anys (dedueixo que a Londres tambe es aixi, encara que ningu t'ho demani mai), i com que vaig deixar el DNI a Barcelona per permetre que els meus pares em fessin la matricula a la UAB (i no m'arrisco a portar el passaport pel mon), no hi havia cap manera de provar que jo era major d'edat (s'ha de dir que dos del grup teniem el mateix problema, aixi que el gafe, per una vegada, no era unicament jo). No parlem de comprar alcohol ni res, simplement el fet de respirar l'aire del pub sense provar que tens 18 anys es delicte. El que resultava xocant es que hi havia nens menjant alla dins. Li vaig demanar a l'odios individu de la barra que projectes un raig de llum sobre aquesta incognita, i el tio va i em respon que els nens eren alla amb les seves mares. Prenc nota.

Finalment pero vam aconseguir dinar dins un restaurant grec, i vam procedir a llogar una barca per navegar pel riu. Despres de xocar contra la meitat de les embarcacions existents tot fent ziga-zagues interminables, vaig aprendre a fer anar la barca dels nassos (van amb perxes, al mes pur estil de Venecia), i el nostre viatge es va fer mes apacible. I, miraculosament, no vaig caure a l'aigua, tot i que vaig estar a punt d'aconseguir-ho en tres ocasions.

El diumenge, el cansament del dia anterior va poder amb nosaltres, aixi que ens vam limitar a fer un picnic als jardins de Middlesex i fer el manta la resta del dia. Personalment em vaig decidir a perdre el temps dibuixant alla fora, i despres d'unes quantes hores vaig procedir a fer-me el sopar. El problema va ser que a l'hora de netejar l'olla, tot l'arros que hi havia quedat enganxat va procedir a embussar la pica de manera irremeiable. Aixi doncs, em vaig decidir a anar a recepcio per avisar que vingues aquell home negre del desembussador el mati següent. No tenia tantes ganes de desembussar? Doncs aixi seria feliç. Malauradament, aquest mati he pogut comprovar que no ha aparegut. En lloc seu, pero, un d'aquells cartells grocs que diu "Compte, terra mullat" s'ha materialitzat a la cuina. Com que la cuina te aproximadament una superficie de quatre metres quadrats sense comptar el que ocupa la nevera, el forn i la pica, es podria dir que el cartellet ocupa la cuina sencera. Simplement brillant.

I ara la meva proxima missio es descobrir com es pot jugar a tennis aqui dins. D'entrada, caldra trobar les pistes, que se que hi son pero mai les he vist. Una mica com els bitllets de 500 euros. Ah, i per cert, vaig veure al fotolog de la Judith el gran dibuix en que jo moro atravessat per un llamp, dibuix que pel que es veu la Maria va demanar expressament que puges. Vull informar aqui que les dues s'han guanyat finalment la meva venjança mes gran.