Pero que...?

Pero que cony...? Havia entrat un moment a la sala de PCs per consultar el mail i respondre'n algun aixi rapidament i quan surto... diluvi universal. Com es possible que es passi d'un dia assolellat a ploure tant en tan poc temps? Coses d'Anglaterra. Be, el cas es que de moment sembla que estic bastant atrapat aqui dins (havia quedat per anar a fer coses, entre d'altres comprar menjar comestible, pero la violencia de la tempesta diria que ho cancela) aixi que escric la segona entrada del blog...

Ahir a la nit vaig tenir la meva segona experiencia inoblidable... entre una cosa i altra vaig anar a dormir a una hora poc prudent, tot i que avui tenia classe al mati, i em vaig posar el despertador sabent que aviat el sentiria sonar... el que no m'esperava era sentir-lo tan d'hora... ni tan fort. Despres de cinc minuts removent-me al llit i maleint em vaig adonar finalment que es tractava de l'alarma d'incendis i no de cap intent exagerat de fer-me llevar d'hora. Va ser fascinant veure tothom en pijama davant l'edifici intentant copsar un terrible foc, que naturalment era absolutament inexistent... fins i tot van arribar dos camions de bombers a tota llet. Despres de donar un cop d'ull els nostres herois van marxar, aixo si, sense desconnectar l'alarma dels ous que ens seguia torturant a tots plegats. Quan finalment algu de manteniment ho va fer, vam poder tornar a les nostres habitacions. I llavors, al passar davant del meu vei d'habitacio, veig que la seva porta s'obre i surt el tio en calçotets i la musica a tope dins l'habitacio, i em mira com dient "que pacha, nen?". Una puta alarma d'incendis que hauria destruit el timpa de la Montserrat Caballe, i l'energumen ni se n'havia adonat. El vaig saludar aixi amb el cap mig sarcasticament com dient "Que? Com va per la Terra d'Oz?" i me'n vaig tornar a clapar. Segur que aquest havia tingut alguna cosa a veure amb la falsa alarma... Realment preferia els simulacres d'incendi del Thau: alla t'avisaven amb dues setmanes d'antelacio i cada dia a partir de llavors, i quan finalment sonava, la meitat dels profes ni tan sols es molestaven a aturar la classe. Aquells incendis si que m'agradaven.

L'estupidesa generalitzada de la majoria dels meus companys (ep, la majoria, que n'hi ha de molt normals afortunadament) es deguda basicament a que de tots ells cap va amb mi a classe. Tots fan cursos de l'orbita d'Economia, Dret, Marketing i altres materies que malgrat que son fascinants ja sabem quin tipus de gent solen atraure (nomes cal veure el CIC i el seu Batxillerat Economic). La gent amb qui vaig a classe son tots residents de Londres, i sorprenentment no gaire frikis (be, els de la classe d'escriptura si, pero son un tipus de friki mes artistic, mes de l'estil de la Judith... "friki creatiu", diguem-li). De fet n'hi ha un que aquest mati ha caigut en el classic episodi de "no puc encendre el meu ordinador" mentre apretava el boto de la pantalla, pero en general son persones acceptables. Sobretot el professor de Java, que es un calc d'en Frank Rijkaard (es a tot arreu aquest home) tan fisica com psicologicament (s'ho pren tot amb mooolta calma). La professora d'escriptura en canvi presenta molta similitud amb Jessica Fletcher, sobretot la manera de dir les coses, aixi que procurare no freqüentar-la molt no sigui que em pelin. Aixi i tot, les classes son molt entretingudes i interessants, tot i que donen bastanta feina (de fet m'he allargat molt escrivint aquesta entrada perque estava fent uns deures... soc incapaç d'escriure aquestes coses d'una tirada). Avui he fet el meu primer programa en Java, consistent en un missatge que, amb una senefa molt guai de fons, et demana el nom (tot i que aixo no te cap rellevancia posterior), et pregunta si vols que et calculi un nombre (la resposta tambe es irrellevant), ho fa i a continuacio t'insulta i es tanca. Ja ho veieu, coses molt utils.

I crec que aixo ja es bastant rotllo per avui... ah, si, una cosa que em vaig oblidar de dir l'altre dia i que vull deixar escrit per recordar-ho. Resulta que anava caminant per Camden amb una amiga de Suecia (casualment no es dels USA...) despres d'anar a veure el partit Anglaterra-Portugal dins un "pub" d'aquests (pobres anglesos... es van emborratxar molt i van cantar en sense aturador pero, com sempre, els van eliminar als penals... la decepcio va ser tal que una mica mes i haig d'evitar que un paio es suicides al metro, i aixo no es broma ) i de cop aixeco la vista i em trobo amb un amic de tota la vida del Cau alla davant. Evidentment, el primer que vaig pensar va ser "ostres, un sol dia que bec i...", pero no, efectivament era ell. Que petit es el mon i que dolent el menjar angles...