Arribada

3 de Juliol de 2006. Per fi tinc acces a un ordinador, despres de nombrosos intents d'accedir-hi introduint la meva contrasenya personal de la Universitat de Middlesex, que consisteix en una llarguissima successio de caracters numerics que no reproduire aqui (he hagut d'introduir-la sis vegades fins que ho he fet be). Despres de navegar per l'Internet uns vint minuts m'adono que l'hora de dinar aqui es la una i que ja l'he deixada enrere. Ergo no em donaran de dinar. Ergo l'haure de fer jo. Ergo tinc tot el temps del mon i per tant em decideixo a escriure aqui. Descobreixo amb irritabilitat que els accents, les c trencades i altres caracters propis del meu estimat teclat son aqui inexistents, i desconec els codis corresponents del teclat numeric. Espero que l'esperit de Pompeu Fabra em perdoni algun dia.

Londres es una ciutat horitzontalment immensa, es a dir l'antitesi de Nova York, que es verticalment immensa. Aixo vol dir que vagis on vagis no deixes mai la ciutat (de manera literal, no retorica), tot i que no dona pas la impressio de ser una gran metropoli, cosa que s'agraeix molt. Ahir vaig prendre part en el classic tour turistic on els guiris fem fotos als Soldats Reials, veiem el Big Ben i a continuacio pujem al London Eye, una especie de "noria" gegant que es mou molt lentament i desde la qual pots veure Londres desde l'aire (es curios perque el London Eye es de la companyia British Airways... deu ser l'humor angles aquest). Naturalment, la meva camera digital es va espatllar inexplicablement als dos minuts. Es el tercer any consecutiu. Haure de tornar a comprar les classiques cameres de "usar y tirar" (podria traduir-ho al catala, pero com ja he mencionat no hi ha c trencada) que formen ja part de la meva vida. De totes maneres la vista desde dalt es bastant impressionant, malgrat el meu... recel de les altures.

Els meus "companys de viatge", gairebe tots americans, han resultat ser en general bastant imbecils, pero almenys son imbecils de pel.licula. Hi ha un individu amb ulleres de sol que es el "clixe" de l'idiota rematat america. Almenys s'agraeix, perque aixi no et sorpren (be, quan erem dins el London Eye, a moltes metres d'altitud, i es va recolzar sobre les portes que deien, subratllat en vermell, "no recolzar-se" potser si que va aconseguir ser mes originalment estupid... llastima que jo no tingues camera per immortalitzar-ho). De totes maneres, tambe s'hi troba gent mes normal, tot i que no son gaire habituals. Espero que quan inicii les classes en trobi mes. De moment, pero, he evitat ingerir la cuina tradicional anglesa... no se si podre escapar-ne gaire mes temps.

I aquest es el meu primer informe de la situacio, que probablement no interessi a ningu pero que serveix per desfogar-se una mica. Jon fora.