Fent memoria

I uns quants dies despres torno a accedir a un ordinador. Es ironic dir aixo quan hom esta fent classes de programacio, pero realment les ultimes han consistit en rotllo teoric que espero posar en practica a partir de dema. I el meu temps lliure l'he dedicat a activitats turisticoculturals, intentant recuperar tot el temps que no havia aprofitat fins ara.

Resum dels ultims dies:


- Dijous 6 de juliol: els meus companys em convencen d'anar a veure un musical. Decideixo cedir i anar amb ells aquell dia, saltant-me classe amb tota la cara, enlloc de fer-ho la setmana següent(que es quan esta programat anar a veure'n un). La meva rao principal es que anaven a veure un musical titulat "Les Miserables" (pels incults, es una obra molt famosa de Victor Hugo) i com que la Maria havia insistit molt (no se a arrel de que) que aquest era un gran musical, vaig preferir anar-lo a veure abans que el que la universitat havia programat pel dijous següent, que era un altre. La veritat es que estava bastant be i malgrat el meu poc coneixement del tema em va agradar, ja que no era gaire cursi (cosa sorprenent pensant que la Maria el va recomanar) i en canvi hi havia trepidants escenes d'accio (una batalla molt guai al final), personatges ben trobats, bons actors i sobretot un muntatge molt gracios quan un individu se suicida llançant-se desde un pont. Realment ben trobat.


- Divendres 7 de juliol: per seguir en la linia cultural, anem a visitar un museu per la tarda, despres de classe. Elegim el Tate Museum of Modern Art, basicament perque te un nom estupid i esta ben situat, cosa que permet fer una mica mes de turisme. Endinsant-me en el museu (en l'exposicio permanent, que es gratuita), pero, rapidament m'adono amb horror que em trobo rodejat exclusivament d'obres absurdes d'art modern, com ara quadres de l'Antoni Tapies o en Jackson Pollock. Al entrar en una sala plena d'obres d'en Mark Rothko, la meva res cogitans diu "prou" i surto corrents d'alla presa del panic. Rapidament, baixo fins la primera planta i compro una entrada per l'exposicio de Wassili Kandinsky (pagant 10 pounds com un cabron). Era aixo o patir danys irreparables al cervell, i la veritat es que l'exposicio s'ho mereixia. Despres de sopar (aixo aqui vol dir berenar d'hora) fem una mica el turista.


- Dissabte 8 de juliol: sortida programada per la universitat per anar a veure els castells de Windsor i Hampton Court. Em veig forçat a tornar-me a llevar d'hora i de poc perdo l'autocar. Els meus amics no se sorprenen que jo faci tard. En una setmana ja han compres els aspectes mes molestos de la meva personalitat. Entrem en el castell de Windsor i contemplem el canvi de la guardia reial, que fa el seu numeret davant de tots els turistes. Els meus amics americans fan mans i manigues per no ser relacionats amb la massa americana del grup, que torna a fer gala publica de la seva intel.ligencia i delicadesa habitual. Com a consequencia, els meus companys procuren sempre fer-se els suecs (excepte la sueca, que ja ho es, i la de Suïssa, que va una mica a la seva bola). El castell pero es impressionant, i aprenem un munt de coses de la historia d'Anglaterra que no coneixiem, com ara que l'Emperador del Japo es membre de l'orde de cavalleria mes important i que te la seva bandera personal de cavaller angles. Deduim que es la del cercle al mig. A continuacio visitem el palau de Hampton Court, on el rei Enric VIII s'entretenia tallant el cap a les seves multiples (pero no simultanies) dones. Es un palau molt grandios que val la pena veure, a mes de tenir uns jardins immensos que vam visitar a continuacio. Passejant pels jardins, ens decidim a visitar el famos laberint, i descobrim que es tan petit que la porta principal ocupa mes espai. Aixi i tot, aconsegueixo fer que ens hi perdem amb gran facilitat (en la meva defensa, el que jo feia era seguir un nen amb ulleres que corria per alla, sense saber que eren bessons i en realitat n'hi havia dos). Es proposa anar al cinema, pero al final ens limitem a menjar en un restaurant xines. El meu domini dels "palillos xinos" es motiu de molta mofa.


- Diumenge 9 de juliol: el meu intent de dormir fins tard torna a resultar en fracas. En primer lloc, perque per als anglesos les persianes son una cosa que els va passar als altres, i en segon lloc perque vaig posar per error el despertador del movil. Durant el dia, jo i dos dels meus amics ens dediquem a fer el turista per Picadilly Circus. Despres de comprar la classica tassa (es el meu deure com a guiri), que de fet necessitava per la cuina, m'endinso en una classica llibreria anglesa plena de llibres vells. Al cap de mitja hora (despres de la qual els meus dos americans amics ja n'estaven fins als nassos de la meva catalana persona) surto d'alla dins, havent-me apoderat de dos llibres d'Anne McAffrey que mai van ser publicats en castella (i encara me'n falten, els haure de trobar) i un altre de Terry Pratchett que feia bona pinta, ja que el dia anterior havia iniciat la lectura dels que vaig rebre pel meu aniversari i m'havien agradat molt. A insistencies meves passem per el supermercat, pero amb la meva sort habitual just en el moment en que el tancaven. Aixi i tot, tinc temps de comprar quatre coses. Pel vespre (aqui almenys) ens reunim amb la resta de la colla per anar a veure la final del Mundial a un pub. Just darrere nostre hi ha el col.lectiu de francesos del barri d'Oakwood (o alguna cosa similar) que reneguen "amb escretx" (com diria Alberto Fernandez Diaz) quan l'equip frances envia el partit a fer punyetes, amb una gran ultima accio de Zidane emulant els pachycephalosaurus (ho he buscat), aquells dinosaures que es fotien hosties amb els seus calbs caps. I Italia, un equip format per individus d'aquells que et canvies d'acera al veure'ls, guanya injustament un Mundial a traves del qual (com sempre) han progressat fent trampes. Es curios com tots els equips amb els que jo anava han perdut miserablement: primer Togo (tot i que aixo era previsible), despres Anglaterra, Alemanya, Portugal i finalment França. Com diu la meva amiga Lea (la de Suïssa), es impossible que aixo sigui una casualitat. Tornem a Middlesex University per la nit i a peu (fent allo tipic de marxar de la parada de l'autobus just a temps de perdre'l), cosa que ens han recomanat 1000 vegades que no fem. A la 1 de la nit, pero, un individu truca a la porta. Renegant, deixo el llibre de Terry Pratchett i obro la porta per trobar-me amb l'Home de Neanderthal, un d'aquells americans grassos i grans amb intel.ligencia igual a limit infinit de zero, que em pregunta si tinc les seves claus. Li pregunto si el cervell el va perdre abans o despres que les seves claus. Triga uns 20 segons a entendre-ho, i li tanco la porta als morros. God bless America.


I aquest es el meu resum dels ultims dies. Els comentaris politics i sobre altres coses els escriure en un altre moment mes propici. Salutacions.