Blog irrellevant

Ultima setmana...

2007-08-13T17:57:00.000+02:00

Be, ja ha arribat l'ultima setmana... en aquest punt ja pressuposo que aquest bloc ha perdut tot interes, aixi que tampoc m'esplaiare en exces. Aquesta passada ha estat una setmana mes normaleta (afortunadament) en que he pogut anar visitant tots aquells llocs que em mancaven. Be, diguem que en gran mesura m'han obligat. El tema es que gairebe tothom de la classe marxava aquest cap de setmana passat, aixi que volien recuperar el temps perdut abans de marxar. I be, ara estic considerablement sol.

De totes maneres, va estar be poder visitar un bunker de la 2a Guerra Mundial... certament, bastant interessant. Es llastima que el d'en Hitler no es pugui visitar... es veu que hi han construit aparcaments a sobre i tot ja... que hi farem. De totes maneres diuen que tampoc era cap gran cosa, al contrari del que diu la llegenda urbana (es veu que hi havia el rumor que el tio tenia un passadis secret per accedir al seu aeroport privat ple de prototips ultramoderns). El que si vam poder veure alla dins era una exposicio d'efectes personals d'alguns soldats morts... i basicament que no era gaire dificil, a partir dels efectes personals, deduir COM havien mort. En concret el casc amb un forat d'un pam de diametre a la part frontal donava una pista prou esclaridora. Tambe hi havia exposat el maxil.lar d'un rus desconegut que en vida no havia estat precisament l'home-anunci de Colgate. En tot cas, molt entretingut.

Tambe m'he dedicat a fer una mica el friki per la ciutat i tal... millor no dic que li vaig acabar comprant a un rus (pels articles que venia probablement ex-militar sovietic) que havia muntat la seva paradeta per alla. Pero es que m'ho deixava molt be de preu, encara que insistis en que ho dugues posat. A part d'aixo he visitat uns quants museus (pero sembla haver-hi una conspiracio per ocultar tot l'art post-impressionista de la ciutat de la meva persona) i tambe el jardi reial del Kaiser Com-es-digui a Potsdam. En la rutina diaria les coses van tranquil.les... ara a mes de la llum, tambe tinc un gos alla que s'encarrega de despertar-me pels matins. La part positiva es que l'amiga de l'Alina es bastant mes tolerable que ella. Aixi i tot es un pal enorme quan el gos s'escapa de casa pels matins i em fa baixar corrents totes les escales (6 pisos) darrere seu.

I be... la veritat es que ja tinc ganes de tornar. Sobretot per poder menjar una mica com una persona normal, i tambe perque el temps aqui va de mal en pitjor i costa fer res. A mes, aixo cada vegada esta mes ple de valencians, pero del tipus pijo-traidor que s'agenolla davant els espanyols a la minima que pot. Averiguar que son valencians es cosa de valents, ja que parlar el seu idioma provincia davant d'un espanyol es una cosa que mai faran... si he de dir la veritat, son bastant pitjors aquests que els espanyols en si (al principi, per les raons que he dit, no els distingia). Coses de fer-se perdonar, suposo. En tot cas, malgrat que sembla que tot va de cul, tinc certes ganes de tornar a Barcelona (espero aprofitar la meva ultima setmana aqui, pero... encara que el temps i la fugida massiva de gent no hi ajuden molt) a des-nacionalitzar-me una mica (quan soc fora s'aguditza).

Parlant de des-nacionalitzar, he sentit que en Xirinacs s'ha "llevat la vida" en un bosc. Esta clar que l'home, pobre, ja no hi tocava especialment, pero aixi i tot es una gran llastima la mort d'un mossen que sempre ha estat al bandol de la llibertat pel nostre pais. Agafem-nos, que d'aqui deu anys no en quedara ni un d'aquests... si us sembla que les coses ara van malament ja veureu llavors...

Fins aqui el post una mica absurd d'avui. Qualsevol noticia vostra es benvinguda, i si voleu que us compri fragments del Mur de Berlin nomes m'ho heu d'encarregar (que son bastant cars, sobretot els mes contundents). Fins aviat.

I com sempre, s'inicia l'espiral gafe...

2007-08-06T17:58:00.000+02:00

Inicio l'entrada per comunicar-vos que escric aixo per desfogar-me una mica de tot plegat. Ha estat un cap de setmana absolutament espantos. No se ni per on comencar... D'entrada, volia anar el cap de setmana a Hamburg per veure la ciutat i de pas fer una visita a la Laura, pero quan vaig mirar el que valia un viatge en tren (120 € anar i tornar!) m'ho vaig repensar de seguida. Jo crec que aqui vaig cometre l'error. Deu em va castigar per no voler anar a veure la Laura. I diuen que Deu esta a favor dels indefensos... perque coi esta a favor de la Laura llavors? I jo que? El cas es que vam decidir amb uns d'aqui anar a Dresden, pero el bitllet de tren seguia sent massa car. Aixi que (no va ser gens facil) vam anar a la parada d'autobusos a preguntar... i resulta que NO HI HA autobusos que vagin a Dresden. Es com si nosaltres no tinguessim autobusos que vagin a Girona... pero el pitjor va ser veure el rotul de "viatges a Hamburg des de 9 €". Ja m'ho suposava que en autocar era mes barat... pero de 120 € (el mes barat) a 9 €??? Increible...

Pero be, em vaig dir, hi ha moltes coses a fer a Berlin i poc temps per fer-les. Pero aquella nit ja vaig comencar a notar que no em trobava en un estat gaire bo per fer res. Pero el pitjor encara havia d'arribar: al plantar-me davant la porta de casa... havia perdut la clau. El meu temor era quedar-me una nit a la intemperie, pero per una d'aquelles casualitats l'Alina era molt a prop i em va venir a obrir... jo, tot content, pensava que ja havia passat tot i l'endema faria una copia de la clau. Va ser llavors quan em vaig assabentar que a Alemanya no es fan copies de claus alegrement, sino que cal demostrar que s'es el propietari de la casa. Pero alerta! L'Alina NO es la propietaria de la casa... de fet hi esta vivint de lloguer tant com jo! Finalment vaig entendre perque m'acullia a casa seva i despres no em fotia puto cas... no es que m'hi vulgues alla, es que forma part del tracte "casa a canvi d'estudiant estranger". El problema es que la companyia que lloga la casa no nomes em fa pagar 50 € per una nova clau, sino que em volen fer canviar tot el pany, cosa que val un ou... Ara haure de lluitar per frenar aquest absurd (una clau que podria ser la d'una bustia enmig d'una ciutat... realment algu la podria fer sevir per entrar a casa? A mes, la porta es una merda i es tira a terra bufant quasi...) i evitar pagar 150 €. Sabent la sort que tinc, espero ansios el desenllac. Aixo ja seria prou dolent si el diumenge no m'hagues llevat amb grip, gastrointeritis i una conjuntivitis de cavall (ara mateix tinc un ull vermell i semblo Terminator)... em pot passar alguna cosa mes?

Es per aixo que, per descarregar la maxima frustracio que sento, em dedicare ara a rajar de tot el que se m'acudeixi:

1- Les bicis. Sona molt bonic aixo d'anar per la ciutat en bici. Pero quan realment ETS en una ciutat on tothom va en bici i NO tens bici no hi ha manera de no ser atropellat. Cada cinc segons has de fer una contursio per evitar que una gran roda s'endugui els teus collons per davant. Prou siusplau. A la merda la sostenibilitat, el bicing i el hippie que ho va parir (ho sentiu, Saura i Portabella?). Siusplau, que tothom circuli amb Hummers si cal, pero que em deixin caminar tranquil per la vorera. O que els habilitin els tunels del metro per desplacar-se. El que sigui per tal d'exterminar els ciclistes (Marcel.la, en el molt improbable cas que estiguis llegint aixo, em refereixo a tots els ciclistes que no son tu).

2- La tecnologia alemanya. Increible. Una gent que ha inventat la Thermomix i no son ni capacos de descobrir la persiana. Com coi ha de dormir una persona normal amb un finestral ocupant mitja habitacio i una claraboia immensa sobre el cap del llit SENSE persianes? Es que ni tan sols les maleides cortines son opaques! Despres de dues setmanes sense dormir mes enlla de les 6h (ja hi ha una llum que et cagues) ja no puc mes... Que deixin de fabricar Volkswagens i facin persianes d'una vegada...

3- La orientacio alemanya. Es veu que tampoc han descobert els codis de colors. Oh si, cada linia del metro te un color, pero i que? El color nomes surt en el quadre de text que rodeja el nom de la linia... llavors de que coi serveix? No hi ha qui s'orienti alla. A mes, els mapes que indiquen les estacions en cada sentit son practicament inexistents. La conclusio es que cada vegada que hom fa un recorregut que no es l'habitual no nomes es perd per alla dins sino que ha de treure la guia amb el mapa sencer de metros per saber quina direccio agafar.

4- Els borratxos. Ja n'hi ha prou. Prohibim els borratxos d'una vegada. No l'alcohol ni el botellon, no: ELLS. N'estic fart de freaks i sonats variats que em diuen de tot a les nits. D'acord, aquell tio mig sonat que cridava a ple pulmo pel carrer "Ich habe ein türkisches Embryos!" ("tinc un embrio turc!") mentre mirava fanaticament una probeta amb una cosa groguenca surant tenia certa gracia (tot i que el shock va ser considerable), pero comencen a cansar els beguts que t'expliquen la seva vida EN ALEMANY mentre li foten al mam. N'esta ple!

5- Els espanyols. Es increible, pero aqui tampoc es pot fugir dels espanyols. Perque sempre que veus o sents algun espanyol ha de ser imbecil? Vull dir, que es pensen? Que no tinc prous prejudicis ja? Sempre intento dir-me "es casualitat, hi ha de tot a tot arreu", pero es inutil. Vaig a un museu i sento comentaris de l'estil "Eh, Amparo! (cridant) Tenemos que encontrar a Nefertiti!", vaig a visitar un castell i al llibre de comentaris hi posa "meteos los putos horarios por el culo, cabrones!", vaig a un Internet Cafe i el tio del costat diu tot cridant pel micro "eske tio! Berlin no es una ciudad pa visitar ni na... es una ciudad para venir de fiesta, coño! a triumfa!", vaig a l'academia i els mes gilipolles de tots resulten ser espanyols. Perque m'ho fan aixo? M'esforco a no tenir-los mania, pero em persegueixen...

Fins aqui la primera part. Es possible que continui.

Ah, per cert. Ja vaig comentar que el meu mp3 s'havia espatllat i en tinc un de nou que li vaig comprar a un turc. El que passa que no tinc cancons per posar i ja m'he cansat de les que et pots baixar de la web d'Obrint Pas i Propaganda pel Fet! (havia oblidat que dolents eren Revolta 21). Em podrieu fer un favor i enviar-me al mail tantes cancons com pugueu en format mp3? Ja sabeu mes o menys el que m'agrada, aixi que sobretot RES de Lendakaris Muertos o mato el Borras. Merci.

Berlin

2007-08-02T18:18:00.000+02:00

Be, he procurat fer cas a la gent que m'ha dit que re-obris el blog per la meva estada a Berlin (multituds embogides), i com que em sento (lleugerament) malament no escrivint mails a alguns de vosaltres per saber com es desenvolupen les vostres activitats, he decidit fer cas. No crec que hi escrigui mes de tres o quatre entrades, pero esta be tenir algun registre dels viatges que hom va realitzant...

Duc aqui gairebe dues setmanes ja, aixi que no es com si acabes d'arribar. De totes maneres tinc la sensacio que tampoc he fet gran cosa, si es que es pot fer gran cosa com a concepte superior, es clar. De moment m'he escapat de l'apagada electrica que s'ha produit a un d'aquests paisos del Tercer Mon anomenat Catalunya, cosa que tampoc esta del tot malament. En la vertent negativa, pero, el meu mp3 nou es va espatllar als tres dies. Alguna cosa em diu que aquell carregador que vaig comprar no acabava d'anar tan fi com caldria... nomes confio que els meus pares no hagin disposat de la garantia en la meva absencia. Per remeiar aquest gran buit musical (aqui nomes escolten tecno i altres merdes), i com que el concert d'Apocalyptica que hi haura sera malauradament despres de la meva marxa (veure aquells heviatas amb violoncels deu ser espectacular, pero que hi farem), abans d'ahir vaig comprar-li un mp3 de 2a ma a un turc. Resulta que no te radio i comenca a no sentir-se tan be com caldria. Pero ei! Eren 10 euros, tu...

Com deia, no he fet tantes coses com convindria tampoc. Patejar-me la ciutat ho he fet molt, aixo si. Sobretot amb el Dani, que va treure el cap aquest ultim cap de setmana, provinent del seu laboratori de freaks (on feia control de qualitat de xips... veient quin tipus de gent fa aquesta tasca entenc com sempre em toquen tots defectuosos) d'una ciutat impronunciable d'aqui a la vora. Ens va ploure molt. De fet la pluja va venir i se n'ha anat amb el Dani. Curios, oi? En tot cas vam caminar llargues estones i vam visitar el Pergamonmuseum, que es bastant xulo. Finalment he pogut contemplar la famosa porta d'Ishar. Es molt bonica, pero la "reproduccio" de l'entrada a Babilonia que han muntat al voltant no acaba de colar. Pero si, sens dubte el Pergamonmuseum val la pena. Ara quan acabi d'escriure aquestes bestieses enfilare cap a la Neue Nationalgalerie a veure quadres, tot i que me n'acabo d'adonar que tothom que conec ha marxat ja de l'escola en aquesta estona... sembla que em tocara anar-hi sol. La gent es bastant simpatica, tot i que no he trobat cap grup aixi estable com l'any passat (i amb la qui mes em feia ha marxat avui de volta cap a Torino, o com es digui en italia). Que hi farem. Almenys hi ha una catalana independentista a la classe, i aixo sempre ajuda. Es curios com el Dani (ell m'ho va assenyalar) sempre es troba catalans botiflers i jo en canvi catalans indepes. Suposo que la traicio d'anar a la Seleccio Espanyola d'Escacs ja et proporciona una aura espanyolista i miserable.

Mes coses... el museu dels jueus interessant tambe, pero la Merce no para d'insistir que tambe vagi un dia a la Sinagoga, i temo tenir un empatx de tot el que seria la cultura del Poble Elegit. Ja veurem. Tambe vull anar al Zoo, que diuen que esta molt be. No se si es referien a viure-hi o visitar-lo, pero en principi estic obert a les dues alternatives. Segur que menjo millor que ara almenys... qui pot dinar quan li posen classe de 14h a 17.15h? Es letal. Per cert, si aneu a alemanya i compreu al super, sobretot agafeu bosses de plastic ABANS de passar per caixa. Resulta que tambe es paguen, i si et quedes amb un carregament de menjar a la porta i res amb que dur-lo quedes com un autentic subnormal. Aixo li va passar a una 3a persona que no soc jo. Tambe he pogut comprovar que el meu alemany es totalment lamentable. La cara d'idiota que se li posa a la gent quan els parlo es prova suficient.

En tot cas... hora d'anar plegant. Dijous es dia de museus (obren fins les 22h) aixi que vaig a culturitzar-me un ratet. Ah, i una altra cosa: si a Alemanya en un bar us posen una cervesa de color verd, no es que sigui el pixat del senyor Spock, es una cosa que se'n diu "Frauens Bier" (cervesa de senyores vaja). A un amic meu de brasil li van recomenar el barman el primer dia. Despres es va adonar que allo no era precisament un compliment... merda, es aqui darrere. I crec que enten el que estic escribint. Be, ja tinc algu amb qui anar al museu, si sobrevisc aquests minuts.

Us deixo. No us oblideu d'escriure als comentaris per fer-me sentir important i sobretot per dir-me com us va (en especial els aprenents a monitors, una branca del coneixement teoric que deu ser fascinant). Auf wiedersehen.

Universitat Autònoma de Barcelona

2006-09-23T01:06:00.000+02:00

Dilluns 18 de setembre de 2006. Em vaig llevar a les 7.50h del matí. Era molt d'hora, estant jo acostumat a l'horari estiuenc, però em, llevava amb bon motiu: l'universitat acabava de començar. Després d'agantar durant llargs minuts els comentaris de la senyora de fer feines, que giraven entorn al poc agradable tema "per fi aquest paio fot el camp de casa mentres netejo" (i això que ella és la que posa Radio TeleTaxi a tot drap... "zi quieren un cushillo jamonero, ecushen el programa de Justo Molinero...") vaig agafar el tren de les 8.29h. Just com m'havia proposat.

Un cop a la UAB, però, les coses van deixar d'anar just com jo me les havia proposat: després de rondar perdut per el campus durant 25 minuts (i per tant fent tard com sempre) vaig aconseguir localitzar al mapa la meva posició. Sabent on volia anar i on era jo, ràpidament vaig descobrir que em trobava en el punt més allunyat possible de l'Escola Tècnica Superior (però remota) d'Enginyeria. Fart de tot plegat, em vaig disposar a donar la volta a la UAB i circular pelseu perimetre carretera a través fins a trobar la meva facultat. I excepte el detallet que vaig enfonsar el peu en un bassal de merda, ho vaig aconseguir. Però havia estat en va: al arribar, un cartell penjat a la porta d'entrada anunciant: "Sessió d'introducció a les 11h". Maleïnt per la meva bona sort habitual, vaig aconseguir tornar-me a centrar en el que era important i tenir ben localitzada la facultat. Després de tot, la universitat començava a les 11h.

O potser no: després d'horeta i mitja d'explicacions sobre la biblioteca i altres tipus de residus de mitjana i baixa activitat ens van enviar de nou cap a caseta. Un dia perdut. Però l'endemà haviem de ser allà a les 9h: la universitat finalment començava. Malauradament, després de la classe d'introducció de Càlcul també vaig ser retornat a la meva llar: la presentació als altres grups s'havia de fer durant la meva classe d'Algorismes i Programació, que havia estat cancel·lada. També va ser cancel·lada la classe d'electrònica del dia següent. La universitat no començaria fins dijous a les 11h, ja que no tenia classe pel matí. Vaig arribar el dijous en qüestió just a temps de fer un petit repàs de fòrmules de física ja estudiades, i vaig ser capaç de no dormir durant 5 minuts sencers de la classe d'"Ètica per a les TIC". Tot un rècord. Però tot això eren tonteries, no autèntic contingut: la universitat començaria de debò divendres.

I efectivament, avui m'he presentat allà per les meves classes de Càlcul i Àlgebra Lineal. Malauradament, tot el que hem fet a classe ja ho sabia, aixi que res de nou. Ara només cal passar-s'ho bé per la Mercè, perquè resulta que dilluns no hi ha classe. Però bé, només cal esperar que arribi dimarts. És el dia que començo la universitat.

Eleccions! Per fi!

2006-09-12T14:21:00.001+02:00

Sí, tornen les eleccions. Tornen els mítings, les promeses, les agressions, els eslògans i els espais gratuïts de propaganda electoral. En resum, torna la diversió. De moment, tots els partits polítics ja han començat a posicionar-se per captar les seves corresponents bases de vots.

De moment, el PP parla de nou del "sentit comú", que és l'únic que el pringat d'en Piqué pot dir a Catalunya, ja que en Rajoy sap molt bé que guanya molts més vots insultant Catalunya i sacrificant la minsa base catalana que tenen que no pas intentant fer una política decent aqui. Així doncs, com sempre, en Piqué fa ús del seu gran carisma per deixar anar que votar-lo a ell no és ser fatxa sinó pragmàtic, i es mossega el puny cada vegada que l'Acebes relaciona ETA amb el gos del veí de l'Oleguer Presas, Zaplana fa plans per urbanitzar Formentera o Ruiz-Gallardón fa gala del seu centrisme censurant obres de teatre perquè al director "le suda la polla la unidad de España", cosa òbviament no legítima. Perquè això de que Espanya es trenqui no és cosa de broma, tot i que pel que sembla porta passant des de temps ancestrals i no s'acaba de desmembrar mai. "Annus horribilis"? "Momentum catastroficum"? "Como hacerle la permanente a un puercoespín"? Dios, España se desmiembra y yo con estos pelos? Anem trencant Espanya i anem recollint vots...

D'igual manera, ERC ja torna a cridar "independència" a tort i a dret, que sempre queda bé abans de les eleccions i a més fa adonar als independentistes convençuts que o els voten a ells o es posen a militar a Estat Català, destí no desitjable per a ningú. Després, és clar, tots sabem que la independència de Catalunya arribarà més o menys al mateix temps que l'AVE a Barcelona (és a dir probablmenet mai) aixi que ERC pactarà amb qui li vagi millor (i naturalment no diran pas qui, ja que es pronunciïn en un sentit o en un altre perdràn vots). Però coi, és que independentistes ho son, i això està bé. Visca la terra etc etc... Això sí, de les cartes d'en Xavier Vendrell ni en parlem, que fa lleig.

Mentrestant, el gran miratge torna a agafar forces. Parlo, és clar, del PSC, una organització que curiosament no és ni un "Partit" en sí mateix, de "Socialista" no té un pel i de "Catalunya" encara menys. Ara, però, això es fa cada vegada més evident: en Maragall ha deixat el càrrec "voluntàriament" i l'autèntic poder polític socialista ha decidit deixar-se estar d'històries i donar la cara directament enlloc d'amagar-se darrere un pretès catalanisme que només s'empassa gent com en Pere Vilanova, ingenus que encara creuen en un federalisme socialista que no ha existit mai. El que està més emprenyat de tots és naturalment en Maragall mateix, que es creia que ho era tot al partit i ha vist com li donaven una puntada de peu al cul en quan en ZP s'ha adonat que era massa català pel seu bé, així que ara es dedica a passejar-se pels mitjans de comunicació "cagant-se" en ERC, que és una activitat a la qual tothom hi ha agafat força gust. Ah, i al mateix temps en Montilla va ampliant el seu vocabulari de català: ja sap dir "cabòries", "tanmateix" i "nogensmenys". Ara només cal que els utilitzi correctament i ja serà "prou català" com per ser President d'aquest país. Això si, trucarà a Madrid abans de fer qualsevol cosa important com ara canviar la tapisseria del Parlament.

I CiU... ai, CiU... aquesta coalició que sempre ocuparà un lloc especial en el meu cor... Realment, hi ha algún partit que la sàpiga més llarga? Després de negar que el pacte Mas-Zapatero anés més enllà de carregar-se l'Estatut (aquest Estatut tan bo que segons ells ara sembla que ja s'ha de canviar) no volen res més que votar els Pressupostos de l'Estat sense ni llegir-se'ls, al mateix temps que en Mas va de superheroi de la democràcia exclamant aïradament que el que guanyi les eleccions "òbviament" ha de governar (què ha passat amb el sistema parlamentari? Ha deixat d'existir com el 3 %?) i que si guanya en Montilla deixaran de recolzar el PSOE. Bé, és obvi, no? En ZP li va prometre la Generalitat a en Mas, i si després resulta que malgrat tot perd li agafarà una rabieta de cal déu. Passi el que passi, en Zapatero guanya. La banca sempre guanya. A CiU, però, li és igual: l'important és tornar a escalfar la cadira com sigui perquè en Felip Puig pugui robar encara més i l'Artur Mas es pugui fer fotos en calçotets dins el palau. I misteriosament, després de robar, insultar, mentir, carregar-se l'Estatut i rebutjar per front comú per reclamar l'aeroport, CiU surt ben parada a les enquestes. Algú m'ho pot explicar? Bé, suposo que poden ser uns fills de puta, però al contrari que molts del PSC-PSOE, almenys són catalans de soca-rel i això ja els redimeix. Seràn uns malparits, però són "dels nostres" i els votem.

I què dir d'en Saura? Engrescat perquè sembla que ICV puja (això de no fotre res fa guanyar molts vots en aquest pais), en "Xoan" ataca amb el tema del catalanisme i el dret a vot dels immigrants per intentar captar tots els vots "progres" en el seu radi d'acció. Evidentment no proposa mesures ni solucions (des de quan ICV fa alguna cosa a part de seguir el PSC?) però bé, almenys insulta espontàniament en Duran i Lleida, personificació del carca català, i això sempre agrada.

Ostres, m'ho passo enormement bé quan hi han eleccions! Son un "show" molt entretingut i totalment gratuït... bé, gratuït no, però no es paga fins al 2007.

Reactivació en procés...

2006-09-04T22:15:00.000+02:00

Anuncio la imminent reactivació d'aquest blog per a qui li pugui interessar, tot i que amb actualitzacions més espaiades i continguts lleugerament diferents, ara que la meva estada en terres angleses ha finalitzat (i sí, al final vaig poder tornar).

Atrapat

2006-08-11T15:05:00.000+02:00

I com sempre, la meva mala sort torna. Hi ha d'haver un intent d'atemptat terrorista JUST el dia que marxo i han de cancel.lar JUST els vols a curta distancia... Deixem-ho clar: Deu m'odia. I les seves raons te, perque ens hem d'enganyar. Pero la conclusio final es que estic aqui atrapat fins diumenge, que es el millor que he pogut aconseguir (amb EasyJet a mes...). Per sort sembla que em podre estar a la Universitat, ja que al preu que van els hotels aqui ja em veia dormint dalt del LondonEye...

Be, com a minim tinc dos dies (be, un, perque despres de la moguda d'ahir avui estic rebentat) per visitar algun indret que m'he deixat per manca de temps...

A tots aquells que estaveu contant els segons fins la meva tornada, ho sento molt. Com va dir ma mare quan vaig trucar a casa per informar, "es aquest Blair dels collons...".

La fi del cami...

2006-08-07T21:25:00.000+02:00

He arribat a una conclusio: m'estic arruinant. Be, matisem-ho aixo: com que la meva tarja de credit esta associada a la llibreta de ma mare (quan la vaig fer encara era menor), la que es deu estar arruinant es ella. Segur que torno a casa i el banc s'ho ha endut tot, inclos el gos, perque no ens queda ni un duro. I es que afrontem-ho: que Londres es carissim no es un mite sino la pura i dura realitat. Es el tercer cop que vaig al caixer jurant-me a mi mateix que el que trec em durara fins el final de la meva estada aqui... be, nomes em queden dos dies utils, aviam si aconsegueixo passar amb els 30 pounds que em queden.

Passant a temes mes concrets, aquest cap de setmana no vam anar a Escocia pero si que vam passar dos dies a un poble anomenat Bournemouth. Es a dir que vam anar a la platja, basicament, perque el poble en si es lleig de collons (i com es habitual a tots els pobles anglesos de la punyeta, sino portes una identificacio que ells considerin valida no et deixen NI ENTRAR a cap restaurant... de poc ens morim de gana, sort del Pizza Hut), no entrem en comparacions amb Baños de Montemayor (tindre unes paraules sobre aixo d'aqui uns moments). Pero la platja esta molt be i em vaig cremar el nas, com sempre, tot i que no extremadament, de manera que ara ja presenta un aspecte normal. El diumenge vam llogar un viatge amb vaixell per la costa, i tot i que vam pujar en el viatge equivocat (be, ens ho van indicar malament) va estar força be. El que jo temia contemplar era el nostre hotel, basicament perque a la web de l'hotel si anaves a l'apartat "User Comments" et trobaves que els usuaris d'aquell resort n'havien dit perles com ara "Stay away!", "Worst night ever" o "No, no... arghhh!". Realment no n'hi havia per tant, pero aixi i tot tenen uns criteris una mica estranys. M'explico: tots tres (vam anar-hi nomes tres, basicament perque en Rob havia anat a Roma i s'havia deixat una millonada alla... jo crec que ha endeutat Nova York sencer) vam pagar exactament el mateix, pero les habitacions augmentaven exponancialment de qualitat: la primera era petita de nassos (el problema era que l'armari era igual de gran que l'habitacio en si), la segona era molt mes acceptable, i la meva era una mega-habitacio amb llit de matrimoni, banyera super-ampla i vistes al mar. El meu es un cas estrany: nomes tinc bona sort fora del meu pais.

Avui m'han llevat d'hora (concretament donant cops a la meva porta) per anar a visitar el Parlament. La veritat es que es impressionant de veure, tot i que a en Tony Blair li deu fotre molt que qualsevol Lord, que no fot res en tot l'any, tingui un seient molt mes comode que ell, que a mes ha de girar el cap per veure qui interve. Aixo si, la reina te un mega-tron que ocupa un cop l'any. Estan boigs aquests anglesos. Ah, i per votar els parlamentaris no apreten un boto com aqui, no, sino que desfilen cerimonialment per una serie de passadissos i habitacions (unes pels "si", altres pels "no"... suposo que els que s'abstenen es foten) per deixar constancia del seu vot. Be, almenys aixi s'eviten els casos com l'"Afer Iturgaiz", en el qual l'esmentat diputat del PP va votar per ell i tambe pel seu company absent, sense adonar-se que 40 cameres l'estaven grabant mentre apretava el boto que no li tocava i somreia, satisfet de la seva malifeta.

Passant a temes escaquils (per cert, la meva historia nomes us la passare quan torni i us pugui agredir fisica i verbalment) , esta clar que la meva mala sort no es que desaparegui al sortir de Catalunya, com abans habia postulat, mes aviat que no m'afecta directament perque soc lluny. Jo que cony podia saber que la policia extremenya estava a l'aguait per fer gran un comentari absurd destinat a ser absurd? A mes, no ens enganyem (que aixo el Dani no ho diu en el seu comentari aqui), el meu comentari el vaig fer perque el que el Dani havia escrit al blog sobre una cosa relacionada amb els escacs era menys que positiu i volia recrear-m'hi, i ha estat aquesta entrada al seu blog, no pas la meva intervencio estupida, la que ha suscitat la ira dels aborigens de Baños. Veiem aqui els millors moments:

"Por parte de algunos se ha dicho que era mucho deducir por mi parte, de unas simples críticas a un lugar de alojamiento, que había, soterrado, cierto desprecio al sur. Pensaba yo que no era tanto deducir. Y ahora estoy mucho más seguro de que tenía razón. "

"Días antes de partir hacia Baños de Montemayor, Daniel Alsina escribe un comentario con el muy psicológicamente significativo título de “Cap a l'exili de Baños”. "

"No parece que fuera con la mejor disposición ni a Baños de Montemayor, ni a El Solitario, lugar de alojamiento. Un amigo suyo, con el que tiene enlazado un blog, no ayuda en absoluto a cambiar su actitud antes de partir"

"Bastante despreciativo el chico, ¿no?. Ha captado claramente el aire de altanería con el que se habla de Baños y se suma entusiasta. Como no podía ser menos dada la buena disposición y el talante abierto, Baños y El Solitario merecieron las críticas más despiadadas "

Realment m'encanta aquest castella de to tan elevat. Pero cal deixar clar que jo no tinc res a veure amb la "altaneria" ni las "criticas mas despiadadas" (nomes, com sempre, les mes arbitraries), aixi que insto que sigui el Dani el que cremin, no pas jo, que ni tan sols se res d'escacs.

Be, res res... no es cert: aqui hi ha la gran noticia. Tornant de Bournemouth, en Blaine em va reptar a una partida d'escacs al seu movil. I senyores i senyors... VAIG GUANYAR! Si senyor, una victoria absoluta i contundent en sense dubtes. Gracies Dani per "tot el que ens vas ensenyar" tot i que ara ja esta "uoho oblidat" (quina enveja el concert d'Obrint Pas).

Ah, i m'heu d'explicar aixo tan secret... tot i que de fet em penso que ja se de que va. Skius you are mighty...

L'Edat Medieval

2006-08-03T16:12:00.000+02:00

Ahir em vaig saltar classe per anar a una activitat organitzada per la universitat: el "Banquet Medieval". La veritat es que va ser divertit sopar alla amb tot l'espectacle medieval (un dels bufons del rei era especialment habilidos) amb duel de cavallers inclos (un dels dos va acabar ficticiament descollonat) i cridant "Wasseil!" cada dos per tres, accio que pel que es veu sempre va acompanyada de beure la beguda altament alcoholica que et posen davant. A mes, el tio del llaüt tocava molt be. La Mahsa va acabar una mica borratxa, perque troba a faltar el marit i les nenes (si, si, aquesta te marit i dues filles...), pero a part d'aixo el sopar va transcorrer sense incidents. I el menjar era molt bo, cosa estranyissima en aquest pais. Anglaterra era clarament millor a l'Edat Medieval. Aixo si, vaig aprendre que els americans no saben el que es posar paté sobre una torrada... una altra cosa que ignoren.

Deixant Anglaterra de banda, hi ha un altre tema que haig de comentar (o rebento). Es tracta de l'Estatut. Si, del nou Estatut de la punyeta... pero es que abans de votar en el referendum, vaig dir que votava "No" perque d'aqui cinc o sis anys, quan es veies clarament que aquest Estatut era una merda, podria reivindicar que jo havia votat en contra. Amb dos collons. Doncs be, sembla que en temes politics fins i tot jo m'haig d'empassar les meves propies paraules: no han calgut cinc anys, amb un mes n'hi ha hagut prou. L'aeroport del Prat col.lapsat i els mossos alla plantats com uns imbecils (una mica com es habitual) sense poder entrar-hi perque la Generalitat no te cap competencia sobre l'aeroport mes important del pais. Simplement brillant. I en Felip Puig, aquest mafios de CiU que al 3 % es va embutxacar durant tota la seva estada a l'anterior govern encara hi vol afegir uns quants zeros mes, alla dient que el Govern Espanyol havia d'enviar l'exercit si calia. Si, senyor. Aixo es un bon nacionalista catala, demanant la intervencio de l'exercit. "Y si no, se les pega un cañonazo y punto." Us sona aquesta frase?

Ah, i en Saura i la seva companya Imma Mayol, obviament, son de vacances. Es veu que quan van entrevistar en "Xoan" al Prat, aquest es va rentar les mans en tot l'assumpte perque l'unic que volia era tocar el dos a prendre el sol a alguna platja nudista i "ecoloxista". I en Maragall, que tambe estava de vacances, sembla que nomes les ha interrompudes per fer una visiteta de cortesia al Rei. Deu ser que en Maragall pensa com jo: realment, gairebe prefereixo l'Edat Medieval.

Per fi...

2006-08-01T20:36:00.000+02:00

Si, per fi he acabat la meva historia. Ara mateix, per fi puc parar d'escriure en sense aturador. Encara em falta revisarla, pero, perque el resultat final dista MOLT del que jo hauria desitjat. Pero considerant que ha estat escrita en cinc dies, en angles, a la biblioteca i entre hores, suposo que podria ser pitjor.

La vida continua, tot i que els dies aqui cada vegada son mes freds. No es que faci nuvol o res d'aixo, el que passa es que ultimament els ha donat per posar l'aire acondicionat a tope, amb la qual cosa venen ganes d'anar amb abric per dins els edificis, en ple estiu. Una mica com en Pere Gimferrer, que va neixer amb l'abric posat. Ja fa temps que he acabat tot el temari de Java pel meu compte, aixi que les classes consisteixen basicament en ajudar els altres i anar inflant el meu test, que ara ja no nomes es de ciencia-ficcio sino que tambe et deixa triar entre fisica i filosofia, a mes de guardar els resultats en un arxiu i continuar en el punt on l'has deixat si surts. Tot aixo es el que un va fent mentre el profe parla. Les classes de Creative Writing, que tambe toquen la seva fi (aquesta es l'ultima setmana de classes) son cada vegada mes "frikis": ahir ens vam dedicar a escriure haikus, que son una especia de poemes/refranys japonesos de tres linies i sense rima (pero amb sil.labes definides), i que se suposa que revelen grans veritats sobre l'existencia (i es veu que "el que no es diu es mes important que el que es diu"... no m'estranya, en tres linies el que no es diu es basicament... tot). Malgrat aixo, m'ho passo be.

La convivencia segueix sent dificil: tot el que compro i poso a la nevera vola en aproximadament 47 minuts d'haver-ho guardat, la qual cosa fa que consumir-ho prou de pressa sigui extremadament complicat. Ahir vaig fer una truita i just quan havia acabat de fregir-la em vaig adonar que m'havien pispat el plat (nomes em va costar 1 pound, pero li tinc afecte) i no tenia cap lloc on deixar-la. Per quan vaig trobar paper de cuina, la truita estava ultra-cuita. Si mai l'enganxo, matare el malparit que em va robar el plat (tot i que segurament apareixera en uns quants dies... aixo es una altra cosa que he apres: no compris de nou res que desapareixi, perque acabaras amb muntanyes d'allo). El vei segueix tocant la guitarra, pero ara l'alterna posant musica. L'altre dia va posar Rammstein a les 2.25 h de la matinada... no hi ha res com "Feuer frei!" (si, si, aquesta) a aquella hora per acabar maniaco-depressiu. Li tinc jurada a aquest imbecil (no es el mateix que el Neanderthal, que aquest si que es maniaco depressiu DE DEBO i es veu que li va pillar un atac al anar a Stonehenge i la gent es va acollonir) i prometo solemnament que abans de marxar m'hi tornare.

No ho vaig comentar, pero el divendres passat els meus amics volien anar a veure el musical del "Fantasma de l'Opera", que estic segur que deu ser molt bo i tot aixo pero que a mi em dona que te altes qualitats soporiferes. Aixi que, entre el meu enginy i el preu vam aconseguir canviar el fantasma aquest per un altre musical que es diu "The Producers", d'en Mel Brooks (ja sabeu, el de "Spaceballs" i el Casco Oscuro...). I realment ho va valer, perque es la hostia. Absolutament brutal, no m'esperava pas res tan sobrat ni tan passat de rosca... em va encantar, naturalment. Nomes dir-vos que hi ha un moment en que un Hitler gai balla per l'escenari rodejat de ballarines amb salsitxes al cap i nazis disparant i tirant granades mentre fan una coreografia en forma d'asbastica i en Winston Churchill corre per alla... impressionant.

El cap de setmana vam anar a visitar el Museu d'Historia Natural (aquell que te esquelets fossilitzats de dinosaures) i el Museu de la Ciencia (hi havia una maqueta de l'Enterprise... uee!), tot i que els meus amics tenen massa poca paciencia com per poder-s'hi estar una estona. La ultima setmana sense classe els aprofitare per re-visitar alguns museus i veure'n de nous. De moment, estavem planejant un viatge a Escocia per aquest cap de setmana, pero el preu de tot plegat ha acabat matant bastant la idea. Millor... dos anys amb el Carceles de profe son molts, pero encara no soc prou triliri com per anar amb faldilla pel mon. Potser hauriem de consultar en Hitler.

Noticies breus

2006-07-26T21:05:00.000+02:00

I aquest darrer cap de setmana va tocar Stonehenge. Si, aquella construccio prehistorica que consisteix en un munt de roques colocades de tal manera que formen un gran cercle de dolmens al voltant d'una especie d'altar. Be, almenys aixo era abans, perque abans d'anar-hi ens van informar que avui en dia la meitat de les pedres faltaven. Es veu que durant els dos segles passats cada vegada que a algun pages se li esfondrava part de la masia es limitava a anar a Stonehenge a buscar un "recanvi". Si senyor, que homes prehistorics ni que hosties... Com a minim anar a Stonehenge tenia un costat positiu (a part de veure el monument): el meu vei s'hi trobaria com a casa. De manera totalment sobtada pero inevitable (donada la meva bona sort), just aquell dia va esclatar una tempesta d'aquelles bastant besties, i tots vam acabar completament xops (sobretot jo que no tenia paraigües ni abric ni ganes de tornar a l'autobus amb aquella noia tan insuportable que tothom amb dos dits de front odia). Despres vam anar a l'antic poble roma de Bath, nom que obviament va comportar la meva inevitable broma (que no calia anar-hi perque ja ens acabavem de dutxar... previsible, oi?). Es veu que es diu aixi perque es on hi havien (i hi han) les termes romanes, pero no hi vam entrar perque la broma et sortia a 10 pounds per persona. Aixo si, vaig poder-me comprar una samarreta seca i un paraigües. Naturalment, va deixar de ploure al mig minut d'haver fet aixo ultim.

La resta de la setmana ha estat marcada per tres fils argumentals: molta feina (tant de programacio com de Creative Writing), la impossibilitat absoluta de jugar a tennis (primer no hi havia pilotes, ara resulta que per no haver-hi no hi ha ni pista...) i el meu altre vei del costat tocant la guitarra a les dues de la matinada (toca bastant be, pero un dia d'aquests li fotre pel cap la guitarreta dels collons). Avui m'he llevat a les 7.30 h (horror...) per anar amb els meus amics a veure St Paul's Cathedral, el centre religios mes important de Londres (tot i que no he descobert si es una esglesia catolica o anglicana... he vist signes que indiquen les dues possibilitats, pero m'inclino per la 2a). Es realment impressionant, tant per fora com per dins (al tio que la va fer Deu li devia caure realment be, perque construir allo...), i fins i tot pots pujar dalt de tot de la cupula (pagant, es clar) per tenir una vista de Londres. A part de la meva... discomformitat amb les altures, realment m'ha agradat molt.

I ara segueixo treballant amb la meva historia (n'haig d'escriure una per les ultimes classes d'escriptura), que no se si arribara a bon port o no, sobretot per qüestio de temps. Als que sapigueu angles ja us la deixare llegir, un cop hagi canviat els noms dels personatges, que en aquests moments encara tenen el de la persona que els ha inspirat (no se si em molestare a posar un pseudonim al Dani... no hi ha qui el dissimuli).

Salut.

Molta calor

2006-07-17T12:23:00.000+02:00

Si, si. Fa molta calor. Molta. I aixo que jo soc a Anglaterra, no em vull imaginar com sera per als actuals habitants de la peninsula.

El primer a comentar es que els meus amics van anar el dijous a veure el musical que l'universitat havia programat, un que tenia cançons de Queen i tot aixo, mentre jo feia classe. El seu informe del musical va ser menys que positiu. Basicament van dir que era una merda, cosa que em va portar a felicitar-me per la meva decisio d'anar a veure "Les Miserables" enlloc d'aquest, decisio que vaig prendre bastant-me unica i exclusivament en el meu criteri i el de ningu mes. Que consti.

En segon lloc, relatar la nostra sortida al poble de Cambridge, on hi ha la famosa universitat d'igual nom. El poble en si no esta malament, tot i que te algunes catedrals amb pinta bastant satanica, pero el problema va ser aconseguir dinar en aquell indret. La dificultat principal es que no et deixen ENTRAR a CAP pub sense provar que tens almenys 18 anys (dedueixo que a Londres tambe es aixi, encara que ningu t'ho demani mai), i com que vaig deixar el DNI a Barcelona per permetre que els meus pares em fessin la matricula a la UAB (i no m'arrisco a portar el passaport pel mon), no hi havia cap manera de provar que jo era major d'edat (s'ha de dir que dos del grup teniem el mateix problema, aixi que el gafe, per una vegada, no era unicament jo). No parlem de comprar alcohol ni res, simplement el fet de respirar l'aire del pub sense provar que tens 18 anys es delicte. El que resultava xocant es que hi havia nens menjant alla dins. Li vaig demanar a l'odios individu de la barra que projectes un raig de llum sobre aquesta incognita, i el tio va i em respon que els nens eren alla amb les seves mares. Prenc nota.

Finalment pero vam aconseguir dinar dins un restaurant grec, i vam procedir a llogar una barca per navegar pel riu. Despres de xocar contra la meitat de les embarcacions existents tot fent ziga-zagues interminables, vaig aprendre a fer anar la barca dels nassos (van amb perxes, al mes pur estil de Venecia), i el nostre viatge es va fer mes apacible. I, miraculosament, no vaig caure a l'aigua, tot i que vaig estar a punt d'aconseguir-ho en tres ocasions.

El diumenge, el cansament del dia anterior va poder amb nosaltres, aixi que ens vam limitar a fer un picnic als jardins de Middlesex i fer el manta la resta del dia. Personalment em vaig decidir a perdre el temps dibuixant alla fora, i despres d'unes quantes hores vaig procedir a fer-me el sopar. El problema va ser que a l'hora de netejar l'olla, tot l'arros que hi havia quedat enganxat va procedir a embussar la pica de manera irremeiable. Aixi doncs, em vaig decidir a anar a recepcio per avisar que vingues aquell home negre del desembussador el mati següent. No tenia tantes ganes de desembussar? Doncs aixi seria feliç. Malauradament, aquest mati he pogut comprovar que no ha aparegut. En lloc seu, pero, un d'aquells cartells grocs que diu "Compte, terra mullat" s'ha materialitzat a la cuina. Com que la cuina te aproximadament una superficie de quatre metres quadrats sense comptar el que ocupa la nevera, el forn i la pica, es podria dir que el cartellet ocupa la cuina sencera. Simplement brillant.

I ara la meva proxima missio es descobrir com es pot jugar a tennis aqui dins. D'entrada, caldra trobar les pistes, que se que hi son pero mai les he vist. Una mica com els bitllets de 500 euros. Ah, i per cert, vaig veure al fotolog de la Judith el gran dibuix en que jo moro atravessat per un llamp, dibuix que pel que es veu la Maria va demanar expressament que puges. Vull informar aqui que les dues s'han guanyat finalment la meva venjança mes gran.

Sense novetats

2006-07-13T14:52:00.000+02:00

La resta d'aquesta setmana ha resultat bastant mancada d'esdeveniments destacables. Exceptuant es clar ahir al vespre, quan l'alarma d'incendis va tornar a sonar per tercera vegada (durant la segona es veu que jo estava absent), pero ja no te l'emocio de la primera vegada. Li falta l'element sorpresa. Be, i si em poso a pensar en circumstancies excepcionals tambe podria incloure ahir a la nit, moment protagonitzat de nou per el nostre entranyable "Neanderthal de les claus" (o KeyMan, com l'acostumo a anomenar) en que aquest es va dedicar a colpejar violentament totes les portes del passadis mentre intentava amb poc exit cantar alguna canço de procedencia desconeguda. Finalment, va acabar arrossegant-se per terra murmurant coses en el mes pur estil Gollum i colpejant la porta d'un amic seu, exigint-li que el deixes entrar. No se que es fot aquest tio per les nits, pero un dia d'aquests obrira violentament la porta on hi ha la instalacio electrica i s'electrocutara. El problema es que no se si puc esperar tant. En Rob diu que m'ajudara a desempallegar-me d'ell si li dono un cop de ma en orquestrar l'assassinat de la "Noia OMG" que habita al seu pis. Ell denomina "Noies OMG" a totes les americanes estupides que criden tot el dia i exclamen "Oh my God!" deu vegades per minut. Realment aquella noia en concret es realment insuportable, aixi que la meva consicencia restara tranquil.la.

El nostre turisme dels ultims dies s'ha limitat a visitar una mica la zona del Big Ben i anar al cinema a veure la 2a part de "Pirates of the Caribbean". Anar al cinema pot sonar a cosa indigna de comentar en un blog d'aquest nivell, pero el que no es tan indigne de comentar es el preu de cada entrada. A Londres, una entrada pel cine costa ni mes ni menys que 13 pounds. 13 pounds! Aixo son gairebe 19 euros! Per CADA entrada... amb el preu de les entrades de tots podriem haver produït la pel.licula nosaltres...

A part d'aixo, he estat aprenent mes programacio, tot i que a les classes passa allo tan tipic que sempre te lloc quan hi han ordinadors pel mig: el ritme de la classe es veu molt endarrerit pels quatre individus de torn que tenen problemes accedint al menu "Inici" i no hi ha manera d'avançar. Aixi doncs, he estat anant una mica a la meva bola i progressant pel meu compte (aqui et pots baixar els PowerPoints de totes les lliçons, incloses les futures), i utilitzant la classe per resoldre quatre dubtes. Aixi i tot, m'he encallat amb els "arrays", que no els acabo de copsar ni en tinc gaires ganes. Ja ho fare. De moment, he començat a fer el primer dels mini-projectes, que consisteix en programar una especie de trivial. He decidit fer-lo sobre el meu mono-tema, ciencia-ficcio, perque aixi no haure de mirar les preguntes i les respostes i les podre posar directament. De totes maneres, el que es pregunta i es respon es una petita part del programa. Ja anire progressant.

Tambe m'han comentat els meus pares que hi ha una cerimonia i tot per als 120 de Catalunya que han tret mes de 9 a les PAU. Es un gran honor i tot aixo, pero es veu que no et donen ni un duro (es el primer que vaig preguntar, digueu-me materialista). Be, el meu avi s'ho passara be anant-hi. El problema es que amb tantes histories la meva familia s'acaba creient que te un fill molt intel.ligent... pobres ingenus.

Finalment, vull felicitar la Laura pel dia 7. M'ha demanat que ho fes, tot i que no se a que ve (ara estic quedant fatal i en soc conscient), considerant que el seu aniversari ja el vam celebrar. Espero que em desvetlli la incognita aviat.

Aviam si despres escric una mica mes sobre alguns temes apassionants i gens relacionats amb Anglaterra que tinc en ment.

Fent memoria

2006-07-10T19:29:00.000+02:00

I uns quants dies despres torno a accedir a un ordinador. Es ironic dir aixo quan hom esta fent classes de programacio, pero realment les ultimes han consistit en rotllo teoric que espero posar en practica a partir de dema. I el meu temps lliure l'he dedicat a activitats turisticoculturals, intentant recuperar tot el temps que no havia aprofitat fins ara.

Resum dels ultims dies:

- Dijous 6 de juliol: els meus companys em convencen d'anar a veure un musical. Decideixo cedir i anar amb ells aquell dia, saltant-me classe amb tota la cara, enlloc de fer-ho la setmana següent(que es quan esta programat anar a veure'n un). La meva rao principal es que anaven a veure un musical titulat "Les Miserables" (pels incults, es una obra molt famosa de Victor Hugo) i com que la Maria havia insistit molt (no se a arrel de que) que aquest era un gran musical, vaig preferir anar-lo a veure abans que el que la universitat havia programat pel dijous següent, que era un altre. La veritat es que estava bastant be i malgrat el meu poc coneixement del tema em va agradar, ja que no era gaire cursi (cosa sorprenent pensant que la Maria el va recomanar) i en canvi hi havia trepidants escenes d'accio (una batalla molt guai al final), personatges ben trobats, bons actors i sobretot un muntatge molt gracios quan un individu se suicida llançant-se desde un pont. Realment ben trobat.

- Divendres 7 de juliol: per seguir en la linia cultural, anem a visitar un museu per la tarda, despres de classe. Elegim el Tate Museum of Modern Art, basicament perque te un nom estupid i esta ben situat, cosa que permet fer una mica mes de turisme. Endinsant-me en el museu (en l'exposicio permanent, que es gratuita), pero, rapidament m'adono amb horror que em trobo rodejat exclusivament d'obres absurdes d'art modern, com ara quadres de l'Antoni Tapies o en Jackson Pollock. Al entrar en una sala plena d'obres d'en Mark Rothko, la meva res cogitans diu "prou" i surto corrents d'alla presa del panic. Rapidament, baixo fins la primera planta i compro una entrada per l'exposicio de Wassili Kandinsky (pagant 10 pounds com un cabron). Era aixo o patir danys irreparables al cervell, i la veritat es que l'exposicio s'ho mereixia. Despres de sopar (aixo aqui vol dir berenar d'hora) fem una mica el turista.

- Dissabte 8 de juliol: sortida programada per la universitat per anar a veure els castells de Windsor i Hampton Court. Em veig forçat a tornar-me a llevar d'hora i de poc perdo l'autocar. Els meus amics no se sorprenen que jo faci tard. En una setmana ja han compres els aspectes mes molestos de la meva personalitat. Entrem en el castell de Windsor i contemplem el canvi de la guardia reial, que fa el seu numeret davant de tots els turistes. Els meus amics americans fan mans i manigues per no ser relacionats amb la massa americana del grup, que torna a fer gala publica de la seva intel.ligencia i delicadesa habitual. Com a consequencia, els meus companys procuren sempre fer-se els suecs (excepte la sueca, que ja ho es, i la de Suïssa, que va una mica a la seva bola). El castell pero es impressionant, i aprenem un munt de coses de la historia d'Anglaterra que no coneixiem, com ara que l'Emperador del Japo es membre de l'orde de cavalleria mes important i que te la seva bandera personal de cavaller angles. Deduim que es la del cercle al mig. A continuacio visitem el palau de Hampton Court, on el rei Enric VIII s'entretenia tallant el cap a les seves multiples (pero no simultanies) dones. Es un palau molt grandios que val la pena veure, a mes de tenir uns jardins immensos que vam visitar a continuacio. Passejant pels jardins, ens decidim a visitar el famos laberint, i descobrim que es tan petit que la porta principal ocupa mes espai. Aixi i tot, aconsegueixo fer que ens hi perdem amb gran facilitat (en la meva defensa, el que jo feia era seguir un nen amb ulleres que corria per alla, sense saber que eren bessons i en realitat n'hi havia dos). Es proposa anar al cinema, pero al final ens limitem a menjar en un restaurant xines. El meu domini dels "palillos xinos" es motiu de molta mofa.

- Diumenge 9 de juliol: el meu intent de dormir fins tard torna a resultar en fracas. En primer lloc, perque per als anglesos les persianes son una cosa que els va passar als altres, i en segon lloc perque vaig posar per error el despertador del movil. Durant el dia, jo i dos dels meus amics ens dediquem a fer el turista per Picadilly Circus. Despres de comprar la classica tassa (es el meu deure com a guiri), que de fet necessitava per la cuina, m'endinso en una classica llibreria anglesa plena de llibres vells. Al cap de mitja hora (despres de la qual els meus dos americans amics ja n'estaven fins als nassos de la meva catalana persona) surto d'alla dins, havent-me apoderat de dos llibres d'Anne McAffrey que mai van ser publicats en castella (i encara me'n falten, els haure de trobar) i un altre de Terry Pratchett que feia bona pinta, ja que el dia anterior havia iniciat la lectura dels que vaig rebre pel meu aniversari i m'havien agradat molt. A insistencies meves passem per el supermercat, pero amb la meva sort habitual just en el moment en que el tancaven. Aixi i tot, tinc temps de comprar quatre coses. Pel vespre (aqui almenys) ens reunim amb la resta de la colla per anar a veure la final del Mundial a un pub. Just darrere nostre hi ha el col.lectiu de francesos del barri d'Oakwood (o alguna cosa similar) que reneguen "amb escretx" (com diria Alberto Fernandez Diaz) quan l'equip frances envia el partit a fer punyetes, amb una gran ultima accio de Zidane emulant els pachycephalosaurus (ho he buscat), aquells dinosaures que es fotien hosties amb els seus calbs caps. I Italia, un equip format per individus d'aquells que et canvies d'acera al veure'ls, guanya injustament un Mundial a traves del qual (com sempre) han progressat fent trampes. Es curios com tots els equips amb els que jo anava han perdut miserablement: primer Togo (tot i que aixo era previsible), despres Anglaterra, Alemanya, Portugal i finalment França. Com diu la meva amiga Lea (la de Suïssa), es impossible que aixo sigui una casualitat. Tornem a Middlesex University per la nit i a peu (fent allo tipic de marxar de la parada de l'autobus just a temps de perdre'l), cosa que ens han recomanat 1000 vegades que no fem. A la 1 de la nit, pero, un individu truca a la porta. Renegant, deixo el llibre de Terry Pratchett i obro la porta per trobar-me amb l'Home de Neanderthal, un d'aquells americans grassos i grans amb intel.ligencia igual a limit infinit de zero, que em pregunta si tinc les seves claus. Li pregunto si el cervell el va perdre abans o despres que les seves claus. Triga uns 20 segons a entendre-ho, i li tanco la porta als morros. God bless America.

I aquest es el meu resum dels ultims dies. Els comentaris politics i sobre altres coses els escriure en un altre moment mes propici. Salutacions.

Notes de sele i altres parides

2006-07-05T18:13:00.000+02:00

I amb aquesta van tres entrades. En primer lloc, toca felicitar la Judith per haver entrat a il.lustracio, tot evitant uns quants anys somnifers de Belles Arts (estic pensant que si el Joan Belles mai obre un negoci li hauria de posar aquest nom). En segon lloc, felicitar aquell individu que s'ha deixat subornar per deixar-la entrar. I en tercer lloc felicitar-me a mi, o en tot cas al paio que va posar els examens de Selectivitat...

9,44. Si senyors, aquesta es la meva nota de sele... bastant guai, sobretot al costat de la paraula "APTE". I havent estudiat una quantitat mitjana de ZERO, que es el gran merit (mes aviat la gran incompetencia dels que posen els examens), especialment si considerem que es absolutament cert... be, ja sabem tots que l'esforç i la dedicacio no tenen res a veure amb els resultats. Trist pero cert. Ja direu com us ha anat a vosaltres, jo m'he assabentat ara que publicaven les notes, escoltant RAC1 per Internet...

Avui ha estat un dia sense gaire eventualitats, perque he dormit fins tard (pels meus estandards, no diguem ja pels anglesos...). O almenys ho he intentat. A les 9 del mati ha trucat la senyora que neteja les papereres i he sortit amb el meu aspecte matinal, que aterroritzaria a qualsevol menys a aquesta dona, que ha insistit a canviar la bossa de les escombraries... PER TERCER DIA CONSECUTIU! Pero es pot saber quanta merda es pensa que puc generar en un dia aquesta senyora? He intentat tornar a aclucar l'ull, donat que la meva classe era al migdia, pero ha estat en va. A les 10 han trucat a la porta una altra vegada. Obro ja una mica emprenyat i... se m'ha passat el mal humor de cop. Afortunadament per mi: a la porta hi havia un negre de 2 metres d'alçada que brandia un immens desembussador. Mig acollonit li pregunto que vol, i em diu que ve a desembussar la pica per demanda meva. He estat a punt de respondre que el que volia que em desembussessin eren tots els pesats que cada mati (es cert) truquen a la meva porta, pero el tio era realment molt alt (i jo soc realment molt baix) aixi que m'he limitat a assegurar-li que jo mai havia demanat res aixi. Pero el tio res, entra i comença a manxar la pica amb el seu desembussador mida XXXL. Al cap de cinc minuts fotent-li, ha decidit que ja n'hi havia prou i ha marxat tot deixant la pica exactament com estava, es a dir funcionant perfectament, pero generant-me a mi un trauma matinal considerable. Despres d'aixo si que ja no he aclucat l'ull, pero ho he intentat igualment.

Aixi doncs he anat al menjador a les 12 i he dinat (si si, dinat, sense esmorzar ni res... com ODIO aquests horaris) tot responent una enquesta sobre crims que m'ha demanat una noia que realitzes. Un bon rotllo de mati, vaja. Finalment he entrat a classe de Java i he escoltat la xerrada d'avui de Mr Floyd Anderson (el clon de Frank Rijkaard), que com sempre utilitza analogies de pizzes. Quina obsessio que te amb les pizzes... avui he apres a fer subrutines, que m'han facilitat dibuixar un arbre de Nadal mitjançant asteriscs (ahir ho vaig fer dibuixant CADA asterisc) i tambe ser capaç d'afegir infinites estrofes a la classica canço de la granja de mi tio ia-ia-o (en angles) tot canviant l'animal i el seu so corresponent. Al final de la classe he aprofitat els cinc minuts restants per deixar anar la meva vena friki i he canviat el programa perque recites el Codi Jedi... que m'ho passo de conya, vaja.

La veritat es que el dimecres es un dia amb un horari molt dolent, perque la classe m'enganxa a meitat del dia, i aixo aqui vol dir dinar al entrar i sopar al sortir (ara), es a dir a les 6 (aqui anem una hora atrassats, per cert). I es una merda perque he perdut el mati i la tarda... un altre dia sense fotre re. Be, aprofitare per fer els deures de la classe d'escriptura, que consisteixen es escriure una historia de 3 pagines sobre un nen que es fica en problemes... i aviam si dema al mati torno a anar a Londres a aprofitar el temps.

I aquest es el tercer informe del blog. Ah, per cert, dema a Polonia es veu que el Montilla tindra una actuacio estel.lar. Ja m'ho explicareu.

Pero que...?

2006-07-04T16:51:00.000+02:00

Pero que cony...? Havia entrat un moment a la sala de PCs per consultar el mail i respondre'n algun aixi rapidament i quan surto... diluvi universal. Com es possible que es passi d'un dia assolellat a ploure tant en tan poc temps? Coses d'Anglaterra. Be, el cas es que de moment sembla que estic bastant atrapat aqui dins (havia quedat per anar a fer coses, entre d'altres comprar menjar comestible, pero la violencia de la tempesta diria que ho cancela) aixi que escric la segona entrada del blog...

Ahir a la nit vaig tenir la meva segona experiencia inoblidable... entre una cosa i altra vaig anar a dormir a una hora poc prudent, tot i que avui tenia classe al mati, i em vaig posar el despertador sabent que aviat el sentiria sonar... el que no m'esperava era sentir-lo tan d'hora... ni tan fort. Despres de cinc minuts removent-me al llit i maleint em vaig adonar finalment que es tractava de l'alarma d'incendis i no de cap intent exagerat de fer-me llevar d'hora. Va ser fascinant veure tothom en pijama davant l'edifici intentant copsar un terrible foc, que naturalment era absolutament inexistent... fins i tot van arribar dos camions de bombers a tota llet. Despres de donar un cop d'ull els nostres herois van marxar, aixo si, sense desconnectar l'alarma dels ous que ens seguia torturant a tots plegats. Quan finalment algu de manteniment ho va fer, vam poder tornar a les nostres habitacions. I llavors, al passar davant del meu vei d'habitacio, veig que la seva porta s'obre i surt el tio en calçotets i la musica a tope dins l'habitacio, i em mira com dient "que pacha, nen?". Una puta alarma d'incendis que hauria destruit el timpa de la Montserrat Caballe, i l'energumen ni se n'havia adonat. El vaig saludar aixi amb el cap mig sarcasticament com dient "Que? Com va per la Terra d'Oz?" i me'n vaig tornar a clapar. Segur que aquest havia tingut alguna cosa a veure amb la falsa alarma... Realment preferia els simulacres d'incendi del Thau: alla t'avisaven amb dues setmanes d'antelacio i cada dia a partir de llavors, i quan finalment sonava, la meitat dels profes ni tan sols es molestaven a aturar la classe. Aquells incendis si que m'agradaven.

L'estupidesa generalitzada de la majoria dels meus companys (ep, la majoria, que n'hi ha de molt normals afortunadament) es deguda basicament a que de tots ells cap va amb mi a classe. Tots fan cursos de l'orbita d'Economia, Dret, Marketing i altres materies que malgrat que son fascinants ja sabem quin tipus de gent solen atraure (nomes cal veure el CIC i el seu Batxillerat Economic). La gent amb qui vaig a classe son tots residents de Londres, i sorprenentment no gaire frikis (be, els de la classe d'escriptura si, pero son un tipus de friki mes artistic, mes de l'estil de la Judith... "friki creatiu", diguem-li). De fet n'hi ha un que aquest mati ha caigut en el classic episodi de "no puc encendre el meu ordinador" mentre apretava el boto de la pantalla, pero en general son persones acceptables. Sobretot el professor de Java, que es un calc d'en Frank Rijkaard (es a tot arreu aquest home) tan fisica com psicologicament (s'ho pren tot amb mooolta calma). La professora d'escriptura en canvi presenta molta similitud amb Jessica Fletcher, sobretot la manera de dir les coses, aixi que procurare no freqüentar-la molt no sigui que em pelin. Aixi i tot, les classes son molt entretingudes i interessants, tot i que donen bastanta feina (de fet m'he allargat molt escrivint aquesta entrada perque estava fent uns deures... soc incapaç d'escriure aquestes coses d'una tirada). Avui he fet el meu primer programa en Java, consistent en un missatge que, amb una senefa molt guai de fons, et demana el nom (tot i que aixo no te cap rellevancia posterior), et pregunta si vols que et calculi un nombre (la resposta tambe es irrellevant), ho fa i a continuacio t'insulta i es tanca. Ja ho veieu, coses molt utils.

I crec que aixo ja es bastant rotllo per avui... ah, si, una cosa que em vaig oblidar de dir l'altre dia i que vull deixar escrit per recordar-ho. Resulta que anava caminant per Camden amb una amiga de Suecia (casualment no es dels USA...) despres d'anar a veure el partit Anglaterra-Portugal dins un "pub" d'aquests (pobres anglesos... es van emborratxar molt i van cantar en sense aturador pero, com sempre, els van eliminar als penals... la decepcio va ser tal que una mica mes i haig d'evitar que un paio es suicides al metro, i aixo no es broma ) i de cop aixeco la vista i em trobo amb un amic de tota la vida del Cau alla davant. Evidentment, el primer que vaig pensar va ser "ostres, un sol dia que bec i...", pero no, efectivament era ell. Que petit es el mon i que dolent el menjar angles...

Arribada

2006-07-03T15:30:00.000+02:00

3 de Juliol de 2006. Per fi tinc acces a un ordinador, despres de nombrosos intents d'accedir-hi introduint la meva contrasenya personal de la Universitat de Middlesex, que consisteix en una llarguissima successio de caracters numerics que no reproduire aqui (he hagut d'introduir-la sis vegades fins que ho he fet be). Despres de navegar per l'Internet uns vint minuts m'adono que l'hora de dinar aqui es la una i que ja l'he deixada enrere. Ergo no em donaran de dinar. Ergo l'haure de fer jo. Ergo tinc tot el temps del mon i per tant em decideixo a escriure aqui. Descobreixo amb irritabilitat que els accents, les c trencades i altres caracters propis del meu estimat teclat son aqui inexistents, i desconec els codis corresponents del teclat numeric. Espero que l'esperit de Pompeu Fabra em perdoni algun dia.

Londres es una ciutat horitzontalment immensa, es a dir l'antitesi de Nova York, que es verticalment immensa. Aixo vol dir que vagis on vagis no deixes mai la ciutat (de manera literal, no retorica), tot i que no dona pas la impressio de ser una gran metropoli, cosa que s'agraeix molt. Ahir vaig prendre part en el classic tour turistic on els guiris fem fotos als Soldats Reials, veiem el Big Ben i a continuacio pujem al London Eye, una especie de "noria" gegant que es mou molt lentament i desde la qual pots veure Londres desde l'aire (es curios perque el London Eye es de la companyia British Airways... deu ser l'humor angles aquest). Naturalment, la meva camera digital es va espatllar inexplicablement als dos minuts. Es el tercer any consecutiu. Haure de tornar a comprar les classiques cameres de "usar y tirar" (podria traduir-ho al catala, pero com ja he mencionat no hi ha c trencada) que formen ja part de la meva vida. De totes maneres la vista desde dalt es bastant impressionant, malgrat el meu... recel de les altures.

Els meus "companys de viatge", gairebe tots americans, han resultat ser en general bastant imbecils, pero almenys son imbecils de pel.licula. Hi ha un individu amb ulleres de sol que es el "clixe" de l'idiota rematat america. Almenys s'agraeix, perque aixi no et sorpren (be, quan erem dins el London Eye, a moltes metres d'altitud, i es va recolzar sobre les portes que deien, subratllat en vermell, "no recolzar-se" potser si que va aconseguir ser mes originalment estupid... llastima que jo no tingues camera per immortalitzar-ho). De totes maneres, tambe s'hi troba gent mes normal, tot i que no son gaire habituals. Espero que quan inicii les classes en trobi mes. De moment, pero, he evitat ingerir la cuina tradicional anglesa... no se si podre escapar-ne gaire mes temps.

I aquest es el meu primer informe de la situacio, que probablement no interessi a ningu pero que serveix per desfogar-se una mica. Jon fora.

Provant, provant...

2006-06-26T18:27:00.000+02:00

Primera entrada irrellevant d'un blog irrellevant...