Noticies breus

I aquest darrer cap de setmana va tocar Stonehenge. Si, aquella construccio prehistorica que consisteix en un munt de roques colocades de tal manera que formen un gran cercle de dolmens al voltant d'una especie d'altar. Be, almenys aixo era abans, perque abans d'anar-hi ens van informar que avui en dia la meitat de les pedres faltaven. Es veu que durant els dos segles passats cada vegada que a algun pages se li esfondrava part de la masia es limitava a anar a Stonehenge a buscar un "recanvi". Si senyor, que homes prehistorics ni que hosties... Com a minim anar a Stonehenge tenia un costat positiu (a part de veure el monument): el meu vei s'hi trobaria com a casa. De manera totalment sobtada pero inevitable (donada la meva bona sort), just aquell dia va esclatar una tempesta d'aquelles bastant besties, i tots vam acabar completament xops (sobretot jo que no tenia paraigües ni abric ni ganes de tornar a l'autobus amb aquella noia tan insuportable que tothom amb dos dits de front odia). Despres vam anar a l'antic poble roma de Bath, nom que obviament va comportar la meva inevitable broma (que no calia anar-hi perque ja ens acabavem de dutxar... previsible, oi?). Es veu que es diu aixi perque es on hi havien (i hi han) les termes romanes, pero no hi vam entrar perque la broma et sortia a 10 pounds per persona. Aixo si, vaig poder-me comprar una samarreta seca i un paraigües. Naturalment, va deixar de ploure al mig minut d'haver fet aixo ultim.

La resta de la setmana ha estat marcada per tres fils argumentals: molta feina (tant de programacio com de Creative Writing), la impossibilitat absoluta de jugar a tennis (primer no hi havia pilotes, ara resulta que per no haver-hi no hi ha ni pista...) i el meu altre vei del costat tocant la guitarra a les dues de la matinada (toca bastant be, pero un dia d'aquests li fotre pel cap la guitarreta dels collons). Avui m'he llevat a les 7.30 h (horror...) per anar amb els meus amics a veure St Paul's Cathedral, el centre religios mes important de Londres (tot i que no he descobert si es una esglesia catolica o anglicana... he vist signes que indiquen les dues possibilitats, pero m'inclino per la 2a). Es realment impressionant, tant per fora com per dins (al tio que la va fer Deu li devia caure realment be, perque construir allo...), i fins i tot pots pujar dalt de tot de la cupula (pagant, es clar) per tenir una vista de Londres. A part de la meva... discomformitat amb les altures, realment m'ha agradat molt.

I ara segueixo treballant amb la meva historia (n'haig d'escriure una per les ultimes classes d'escriptura), que no se si arribara a bon port o no, sobretot per qüestio de temps. Als que sapigueu angles ja us la deixare llegir, un cop hagi canviat els noms dels personatges, que en aquests moments encara tenen el de la persona que els ha inspirat (no se si em molestare a posar un pseudonim al Dani... no hi ha qui el dissimuli).

Salut.

Molta calor

Si, si. Fa molta calor. Molta. I aixo que jo soc a Anglaterra, no em vull imaginar com sera per als actuals habitants de la peninsula.

El primer a comentar es que els meus amics van anar el dijous a veure el musical que l'universitat havia programat, un que tenia cançons de Queen i tot aixo, mentre jo feia classe. El seu informe del musical va ser menys que positiu. Basicament van dir que era una merda, cosa que em va portar a felicitar-me per la meva decisio d'anar a veure "Les Miserables" enlloc d'aquest, decisio que vaig prendre bastant-me unica i exclusivament en el meu criteri i el de ningu mes. Que consti.

En segon lloc, relatar la nostra sortida al poble de Cambridge, on hi ha la famosa universitat d'igual nom. El poble en si no esta malament, tot i que te algunes catedrals amb pinta bastant satanica, pero el problema va ser aconseguir dinar en aquell indret. La dificultat principal es que no et deixen ENTRAR a CAP pub sense provar que tens almenys 18 anys (dedueixo que a Londres tambe es aixi, encara que ningu t'ho demani mai), i com que vaig deixar el DNI a Barcelona per permetre que els meus pares em fessin la matricula a la UAB (i no m'arrisco a portar el passaport pel mon), no hi havia cap manera de provar que jo era major d'edat (s'ha de dir que dos del grup teniem el mateix problema, aixi que el gafe, per una vegada, no era unicament jo). No parlem de comprar alcohol ni res, simplement el fet de respirar l'aire del pub sense provar que tens 18 anys es delicte. El que resultava xocant es que hi havia nens menjant alla dins. Li vaig demanar a l'odios individu de la barra que projectes un raig de llum sobre aquesta incognita, i el tio va i em respon que els nens eren alla amb les seves mares. Prenc nota.

Finalment pero vam aconseguir dinar dins un restaurant grec, i vam procedir a llogar una barca per navegar pel riu. Despres de xocar contra la meitat de les embarcacions existents tot fent ziga-zagues interminables, vaig aprendre a fer anar la barca dels nassos (van amb perxes, al mes pur estil de Venecia), i el nostre viatge es va fer mes apacible. I, miraculosament, no vaig caure a l'aigua, tot i que vaig estar a punt d'aconseguir-ho en tres ocasions.

El diumenge, el cansament del dia anterior va poder amb nosaltres, aixi que ens vam limitar a fer un picnic als jardins de Middlesex i fer el manta la resta del dia. Personalment em vaig decidir a perdre el temps dibuixant alla fora, i despres d'unes quantes hores vaig procedir a fer-me el sopar. El problema va ser que a l'hora de netejar l'olla, tot l'arros que hi havia quedat enganxat va procedir a embussar la pica de manera irremeiable. Aixi doncs, em vaig decidir a anar a recepcio per avisar que vingues aquell home negre del desembussador el mati següent. No tenia tantes ganes de desembussar? Doncs aixi seria feliç. Malauradament, aquest mati he pogut comprovar que no ha aparegut. En lloc seu, pero, un d'aquells cartells grocs que diu "Compte, terra mullat" s'ha materialitzat a la cuina. Com que la cuina te aproximadament una superficie de quatre metres quadrats sense comptar el que ocupa la nevera, el forn i la pica, es podria dir que el cartellet ocupa la cuina sencera. Simplement brillant.

I ara la meva proxima missio es descobrir com es pot jugar a tennis aqui dins. D'entrada, caldra trobar les pistes, que se que hi son pero mai les he vist. Una mica com els bitllets de 500 euros. Ah, i per cert, vaig veure al fotolog de la Judith el gran dibuix en que jo moro atravessat per un llamp, dibuix que pel que es veu la Maria va demanar expressament que puges. Vull informar aqui que les dues s'han guanyat finalment la meva venjança mes gran.

Sense novetats

La resta d'aquesta setmana ha resultat bastant mancada d'esdeveniments destacables. Exceptuant es clar ahir al vespre, quan l'alarma d'incendis va tornar a sonar per tercera vegada (durant la segona es veu que jo estava absent), pero ja no te l'emocio de la primera vegada. Li falta l'element sorpresa. Be, i si em poso a pensar en circumstancies excepcionals tambe podria incloure ahir a la nit, moment protagonitzat de nou per el nostre entranyable "Neanderthal de les claus" (o KeyMan, com l'acostumo a anomenar) en que aquest es va dedicar a colpejar violentament totes les portes del passadis mentre intentava amb poc exit cantar alguna canço de procedencia desconeguda. Finalment, va acabar arrossegant-se per terra murmurant coses en el mes pur estil Gollum i colpejant la porta d'un amic seu, exigint-li que el deixes entrar. No se que es fot aquest tio per les nits, pero un dia d'aquests obrira violentament la porta on hi ha la instalacio electrica i s'electrocutara. El problema es que no se si puc esperar tant. En Rob diu que m'ajudara a desempallegar-me d'ell si li dono un cop de ma en orquestrar l'assassinat de la "Noia OMG" que habita al seu pis. Ell denomina "Noies OMG" a totes les americanes estupides que criden tot el dia i exclamen "Oh my God!" deu vegades per minut. Realment aquella noia en concret es realment insuportable, aixi que la meva consicencia restara tranquil.la.

El nostre turisme dels ultims dies s'ha limitat a visitar una mica la zona del Big Ben i anar al cinema a veure la 2a part de "Pirates of the Caribbean". Anar al cinema pot sonar a cosa indigna de comentar en un blog d'aquest nivell, pero el que no es tan indigne de comentar es el preu de cada entrada. A Londres, una entrada pel cine costa ni mes ni menys que 13 pounds. 13 pounds! Aixo son gairebe 19 euros! Per CADA entrada... amb el preu de les entrades de tots podriem haver produït la pel.licula nosaltres...

A part d'aixo, he estat aprenent mes programacio, tot i que a les classes passa allo tan tipic que sempre te lloc quan hi han ordinadors pel mig: el ritme de la classe es veu molt endarrerit pels quatre individus de torn que tenen problemes accedint al menu "Inici" i no hi ha manera d'avançar. Aixi doncs, he estat anant una mica a la meva bola i progressant pel meu compte (aqui et pots baixar els PowerPoints de totes les lliçons, incloses les futures), i utilitzant la classe per resoldre quatre dubtes. Aixi i tot, m'he encallat amb els "arrays", que no els acabo de copsar ni en tinc gaires ganes. Ja ho fare. De moment, he començat a fer el primer dels mini-projectes, que consisteix en programar una especie de trivial. He decidit fer-lo sobre el meu mono-tema, ciencia-ficcio, perque aixi no haure de mirar les preguntes i les respostes i les podre posar directament. De totes maneres, el que es pregunta i es respon es una petita part del programa. Ja anire progressant.

Tambe m'han comentat els meus pares que hi ha una cerimonia i tot per als 120 de Catalunya que han tret mes de 9 a les PAU. Es un gran honor i tot aixo, pero es veu que no et donen ni un duro (es el primer que vaig preguntar, digueu-me materialista). Be, el meu avi s'ho passara be anant-hi. El problema es que amb tantes histories la meva familia s'acaba creient que te un fill molt intel.ligent... pobres ingenus.

Finalment, vull felicitar la Laura pel dia 7. M'ha demanat que ho fes, tot i que no se a que ve (ara estic quedant fatal i en soc conscient), considerant que el seu aniversari ja el vam celebrar. Espero que em desvetlli la incognita aviat.

Aviam si despres escric una mica mes sobre alguns temes apassionants i gens relacionats amb Anglaterra que tinc en ment.

Fent memoria

I uns quants dies despres torno a accedir a un ordinador. Es ironic dir aixo quan hom esta fent classes de programacio, pero realment les ultimes han consistit en rotllo teoric que espero posar en practica a partir de dema. I el meu temps lliure l'he dedicat a activitats turisticoculturals, intentant recuperar tot el temps que no havia aprofitat fins ara.

Resum dels ultims dies:


- Dijous 6 de juliol: els meus companys em convencen d'anar a veure un musical. Decideixo cedir i anar amb ells aquell dia, saltant-me classe amb tota la cara, enlloc de fer-ho la setmana següent(que es quan esta programat anar a veure'n un). La meva rao principal es que anaven a veure un musical titulat "Les Miserables" (pels incults, es una obra molt famosa de Victor Hugo) i com que la Maria havia insistit molt (no se a arrel de que) que aquest era un gran musical, vaig preferir anar-lo a veure abans que el que la universitat havia programat pel dijous següent, que era un altre. La veritat es que estava bastant be i malgrat el meu poc coneixement del tema em va agradar, ja que no era gaire cursi (cosa sorprenent pensant que la Maria el va recomanar) i en canvi hi havia trepidants escenes d'accio (una batalla molt guai al final), personatges ben trobats, bons actors i sobretot un muntatge molt gracios quan un individu se suicida llançant-se desde un pont. Realment ben trobat.


- Divendres 7 de juliol: per seguir en la linia cultural, anem a visitar un museu per la tarda, despres de classe. Elegim el Tate Museum of Modern Art, basicament perque te un nom estupid i esta ben situat, cosa que permet fer una mica mes de turisme. Endinsant-me en el museu (en l'exposicio permanent, que es gratuita), pero, rapidament m'adono amb horror que em trobo rodejat exclusivament d'obres absurdes d'art modern, com ara quadres de l'Antoni Tapies o en Jackson Pollock. Al entrar en una sala plena d'obres d'en Mark Rothko, la meva res cogitans diu "prou" i surto corrents d'alla presa del panic. Rapidament, baixo fins la primera planta i compro una entrada per l'exposicio de Wassili Kandinsky (pagant 10 pounds com un cabron). Era aixo o patir danys irreparables al cervell, i la veritat es que l'exposicio s'ho mereixia. Despres de sopar (aixo aqui vol dir berenar d'hora) fem una mica el turista.


- Dissabte 8 de juliol: sortida programada per la universitat per anar a veure els castells de Windsor i Hampton Court. Em veig forçat a tornar-me a llevar d'hora i de poc perdo l'autocar. Els meus amics no se sorprenen que jo faci tard. En una setmana ja han compres els aspectes mes molestos de la meva personalitat. Entrem en el castell de Windsor i contemplem el canvi de la guardia reial, que fa el seu numeret davant de tots els turistes. Els meus amics americans fan mans i manigues per no ser relacionats amb la massa americana del grup, que torna a fer gala publica de la seva intel.ligencia i delicadesa habitual. Com a consequencia, els meus companys procuren sempre fer-se els suecs (excepte la sueca, que ja ho es, i la de Suïssa, que va una mica a la seva bola). El castell pero es impressionant, i aprenem un munt de coses de la historia d'Anglaterra que no coneixiem, com ara que l'Emperador del Japo es membre de l'orde de cavalleria mes important i que te la seva bandera personal de cavaller angles. Deduim que es la del cercle al mig. A continuacio visitem el palau de Hampton Court, on el rei Enric VIII s'entretenia tallant el cap a les seves multiples (pero no simultanies) dones. Es un palau molt grandios que val la pena veure, a mes de tenir uns jardins immensos que vam visitar a continuacio. Passejant pels jardins, ens decidim a visitar el famos laberint, i descobrim que es tan petit que la porta principal ocupa mes espai. Aixi i tot, aconsegueixo fer que ens hi perdem amb gran facilitat (en la meva defensa, el que jo feia era seguir un nen amb ulleres que corria per alla, sense saber que eren bessons i en realitat n'hi havia dos). Es proposa anar al cinema, pero al final ens limitem a menjar en un restaurant xines. El meu domini dels "palillos xinos" es motiu de molta mofa.


- Diumenge 9 de juliol: el meu intent de dormir fins tard torna a resultar en fracas. En primer lloc, perque per als anglesos les persianes son una cosa que els va passar als altres, i en segon lloc perque vaig posar per error el despertador del movil. Durant el dia, jo i dos dels meus amics ens dediquem a fer el turista per Picadilly Circus. Despres de comprar la classica tassa (es el meu deure com a guiri), que de fet necessitava per la cuina, m'endinso en una classica llibreria anglesa plena de llibres vells. Al cap de mitja hora (despres de la qual els meus dos americans amics ja n'estaven fins als nassos de la meva catalana persona) surto d'alla dins, havent-me apoderat de dos llibres d'Anne McAffrey que mai van ser publicats en castella (i encara me'n falten, els haure de trobar) i un altre de Terry Pratchett que feia bona pinta, ja que el dia anterior havia iniciat la lectura dels que vaig rebre pel meu aniversari i m'havien agradat molt. A insistencies meves passem per el supermercat, pero amb la meva sort habitual just en el moment en que el tancaven. Aixi i tot, tinc temps de comprar quatre coses. Pel vespre (aqui almenys) ens reunim amb la resta de la colla per anar a veure la final del Mundial a un pub. Just darrere nostre hi ha el col.lectiu de francesos del barri d'Oakwood (o alguna cosa similar) que reneguen "amb escretx" (com diria Alberto Fernandez Diaz) quan l'equip frances envia el partit a fer punyetes, amb una gran ultima accio de Zidane emulant els pachycephalosaurus (ho he buscat), aquells dinosaures que es fotien hosties amb els seus calbs caps. I Italia, un equip format per individus d'aquells que et canvies d'acera al veure'ls, guanya injustament un Mundial a traves del qual (com sempre) han progressat fent trampes. Es curios com tots els equips amb els que jo anava han perdut miserablement: primer Togo (tot i que aixo era previsible), despres Anglaterra, Alemanya, Portugal i finalment França. Com diu la meva amiga Lea (la de Suïssa), es impossible que aixo sigui una casualitat. Tornem a Middlesex University per la nit i a peu (fent allo tipic de marxar de la parada de l'autobus just a temps de perdre'l), cosa que ens han recomanat 1000 vegades que no fem. A la 1 de la nit, pero, un individu truca a la porta. Renegant, deixo el llibre de Terry Pratchett i obro la porta per trobar-me amb l'Home de Neanderthal, un d'aquells americans grassos i grans amb intel.ligencia igual a limit infinit de zero, que em pregunta si tinc les seves claus. Li pregunto si el cervell el va perdre abans o despres que les seves claus. Triga uns 20 segons a entendre-ho, i li tanco la porta als morros. God bless America.


I aquest es el meu resum dels ultims dies. Els comentaris politics i sobre altres coses els escriure en un altre moment mes propici. Salutacions.

Notes de sele i altres parides

I amb aquesta van tres entrades. En primer lloc, toca felicitar la Judith per haver entrat a il.lustracio, tot evitant uns quants anys somnifers de Belles Arts (estic pensant que si el Joan Belles mai obre un negoci li hauria de posar aquest nom). En segon lloc, felicitar aquell individu que s'ha deixat subornar per deixar-la entrar. I en tercer lloc felicitar-me a mi, o en tot cas al paio que va posar els examens de Selectivitat...

9,44. Si senyors, aquesta es la meva nota de sele... bastant guai, sobretot al costat de la paraula "APTE". I havent estudiat una quantitat mitjana de ZERO, que es el gran merit (mes aviat la gran incompetencia dels que posen els examens), especialment si considerem que es absolutament cert... be, ja sabem tots que l'esforç i la dedicacio no tenen res a veure amb els resultats. Trist pero cert. Ja direu com us ha anat a vosaltres, jo m'he assabentat ara que publicaven les notes, escoltant RAC1 per Internet...

Avui ha estat un dia sense gaire eventualitats, perque he dormit fins tard (pels meus estandards, no diguem ja pels anglesos...). O almenys ho he intentat. A les 9 del mati ha trucat la senyora que neteja les papereres i he sortit amb el meu aspecte matinal, que aterroritzaria a qualsevol menys a aquesta dona, que ha insistit a canviar la bossa de les escombraries... PER TERCER DIA CONSECUTIU! Pero es pot saber quanta merda es pensa que puc generar en un dia aquesta senyora? He intentat tornar a aclucar l'ull, donat que la meva classe era al migdia, pero ha estat en va. A les 10 han trucat a la porta una altra vegada. Obro ja una mica emprenyat i... se m'ha passat el mal humor de cop. Afortunadament per mi: a la porta hi havia un negre de 2 metres d'alçada que brandia un immens desembussador. Mig acollonit li pregunto que vol, i em diu que ve a desembussar la pica per demanda meva. He estat a punt de respondre que el que volia que em desembussessin eren tots els pesats que cada mati (es cert) truquen a la meva porta, pero el tio era realment molt alt (i jo soc realment molt baix) aixi que m'he limitat a assegurar-li que jo mai havia demanat res aixi. Pero el tio res, entra i comença a manxar la pica amb el seu desembussador mida XXXL. Al cap de cinc minuts fotent-li, ha decidit que ja n'hi havia prou i ha marxat tot deixant la pica exactament com estava, es a dir funcionant perfectament, pero generant-me a mi un trauma matinal considerable. Despres d'aixo si que ja no he aclucat l'ull, pero ho he intentat igualment.

Aixi doncs he anat al menjador a les 12 i he dinat (si si, dinat, sense esmorzar ni res... com ODIO aquests horaris) tot responent una enquesta sobre crims que m'ha demanat una noia que realitzes. Un bon rotllo de mati, vaja. Finalment he entrat a classe de Java i he escoltat la xerrada d'avui de Mr Floyd Anderson (el clon de Frank Rijkaard), que com sempre utilitza analogies de pizzes. Quina obsessio que te amb les pizzes... avui he apres a fer subrutines, que m'han facilitat dibuixar un arbre de Nadal mitjançant asteriscs (ahir ho vaig fer dibuixant CADA asterisc) i tambe ser capaç d'afegir infinites estrofes a la classica canço de la granja de mi tio ia-ia-o (en angles) tot canviant l'animal i el seu so corresponent. Al final de la classe he aprofitat els cinc minuts restants per deixar anar la meva vena friki i he canviat el programa perque recites el Codi Jedi... que m'ho passo de conya, vaja.

La veritat es que el dimecres es un dia amb un horari molt dolent, perque la classe m'enganxa a meitat del dia, i aixo aqui vol dir dinar al entrar i sopar al sortir (ara), es a dir a les 6 (aqui anem una hora atrassats, per cert). I es una merda perque he perdut el mati i la tarda... un altre dia sense fotre re. Be, aprofitare per fer els deures de la classe d'escriptura, que consisteixen es escriure una historia de 3 pagines sobre un nen que es fica en problemes... i aviam si dema al mati torno a anar a Londres a aprofitar el temps.

I aquest es el tercer informe del blog. Ah, per cert, dema a Polonia es veu que el Montilla tindra una actuacio estel.lar. Ja m'ho explicareu.

Pero que...?

Pero que cony...? Havia entrat un moment a la sala de PCs per consultar el mail i respondre'n algun aixi rapidament i quan surto... diluvi universal. Com es possible que es passi d'un dia assolellat a ploure tant en tan poc temps? Coses d'Anglaterra. Be, el cas es que de moment sembla que estic bastant atrapat aqui dins (havia quedat per anar a fer coses, entre d'altres comprar menjar comestible, pero la violencia de la tempesta diria que ho cancela) aixi que escric la segona entrada del blog...

Ahir a la nit vaig tenir la meva segona experiencia inoblidable... entre una cosa i altra vaig anar a dormir a una hora poc prudent, tot i que avui tenia classe al mati, i em vaig posar el despertador sabent que aviat el sentiria sonar... el que no m'esperava era sentir-lo tan d'hora... ni tan fort. Despres de cinc minuts removent-me al llit i maleint em vaig adonar finalment que es tractava de l'alarma d'incendis i no de cap intent exagerat de fer-me llevar d'hora. Va ser fascinant veure tothom en pijama davant l'edifici intentant copsar un terrible foc, que naturalment era absolutament inexistent... fins i tot van arribar dos camions de bombers a tota llet. Despres de donar un cop d'ull els nostres herois van marxar, aixo si, sense desconnectar l'alarma dels ous que ens seguia torturant a tots plegats. Quan finalment algu de manteniment ho va fer, vam poder tornar a les nostres habitacions. I llavors, al passar davant del meu vei d'habitacio, veig que la seva porta s'obre i surt el tio en calçotets i la musica a tope dins l'habitacio, i em mira com dient "que pacha, nen?". Una puta alarma d'incendis que hauria destruit el timpa de la Montserrat Caballe, i l'energumen ni se n'havia adonat. El vaig saludar aixi amb el cap mig sarcasticament com dient "Que? Com va per la Terra d'Oz?" i me'n vaig tornar a clapar. Segur que aquest havia tingut alguna cosa a veure amb la falsa alarma... Realment preferia els simulacres d'incendi del Thau: alla t'avisaven amb dues setmanes d'antelacio i cada dia a partir de llavors, i quan finalment sonava, la meitat dels profes ni tan sols es molestaven a aturar la classe. Aquells incendis si que m'agradaven.

L'estupidesa generalitzada de la majoria dels meus companys (ep, la majoria, que n'hi ha de molt normals afortunadament) es deguda basicament a que de tots ells cap va amb mi a classe. Tots fan cursos de l'orbita d'Economia, Dret, Marketing i altres materies que malgrat que son fascinants ja sabem quin tipus de gent solen atraure (nomes cal veure el CIC i el seu Batxillerat Economic). La gent amb qui vaig a classe son tots residents de Londres, i sorprenentment no gaire frikis (be, els de la classe d'escriptura si, pero son un tipus de friki mes artistic, mes de l'estil de la Judith... "friki creatiu", diguem-li). De fet n'hi ha un que aquest mati ha caigut en el classic episodi de "no puc encendre el meu ordinador" mentre apretava el boto de la pantalla, pero en general son persones acceptables. Sobretot el professor de Java, que es un calc d'en Frank Rijkaard (es a tot arreu aquest home) tan fisica com psicologicament (s'ho pren tot amb mooolta calma). La professora d'escriptura en canvi presenta molta similitud amb Jessica Fletcher, sobretot la manera de dir les coses, aixi que procurare no freqüentar-la molt no sigui que em pelin. Aixi i tot, les classes son molt entretingudes i interessants, tot i que donen bastanta feina (de fet m'he allargat molt escrivint aquesta entrada perque estava fent uns deures... soc incapaç d'escriure aquestes coses d'una tirada). Avui he fet el meu primer programa en Java, consistent en un missatge que, amb una senefa molt guai de fons, et demana el nom (tot i que aixo no te cap rellevancia posterior), et pregunta si vols que et calculi un nombre (la resposta tambe es irrellevant), ho fa i a continuacio t'insulta i es tanca. Ja ho veieu, coses molt utils.

I crec que aixo ja es bastant rotllo per avui... ah, si, una cosa que em vaig oblidar de dir l'altre dia i que vull deixar escrit per recordar-ho. Resulta que anava caminant per Camden amb una amiga de Suecia (casualment no es dels USA...) despres d'anar a veure el partit Anglaterra-Portugal dins un "pub" d'aquests (pobres anglesos... es van emborratxar molt i van cantar en sense aturador pero, com sempre, els van eliminar als penals... la decepcio va ser tal que una mica mes i haig d'evitar que un paio es suicides al metro, i aixo no es broma ) i de cop aixeco la vista i em trobo amb un amic de tota la vida del Cau alla davant. Evidentment, el primer que vaig pensar va ser "ostres, un sol dia que bec i...", pero no, efectivament era ell. Que petit es el mon i que dolent el menjar angles...

Arribada

3 de Juliol de 2006. Per fi tinc acces a un ordinador, despres de nombrosos intents d'accedir-hi introduint la meva contrasenya personal de la Universitat de Middlesex, que consisteix en una llarguissima successio de caracters numerics que no reproduire aqui (he hagut d'introduir-la sis vegades fins que ho he fet be). Despres de navegar per l'Internet uns vint minuts m'adono que l'hora de dinar aqui es la una i que ja l'he deixada enrere. Ergo no em donaran de dinar. Ergo l'haure de fer jo. Ergo tinc tot el temps del mon i per tant em decideixo a escriure aqui. Descobreixo amb irritabilitat que els accents, les c trencades i altres caracters propis del meu estimat teclat son aqui inexistents, i desconec els codis corresponents del teclat numeric. Espero que l'esperit de Pompeu Fabra em perdoni algun dia.

Londres es una ciutat horitzontalment immensa, es a dir l'antitesi de Nova York, que es verticalment immensa. Aixo vol dir que vagis on vagis no deixes mai la ciutat (de manera literal, no retorica), tot i que no dona pas la impressio de ser una gran metropoli, cosa que s'agraeix molt. Ahir vaig prendre part en el classic tour turistic on els guiris fem fotos als Soldats Reials, veiem el Big Ben i a continuacio pujem al London Eye, una especie de "noria" gegant que es mou molt lentament i desde la qual pots veure Londres desde l'aire (es curios perque el London Eye es de la companyia British Airways... deu ser l'humor angles aquest). Naturalment, la meva camera digital es va espatllar inexplicablement als dos minuts. Es el tercer any consecutiu. Haure de tornar a comprar les classiques cameres de "usar y tirar" (podria traduir-ho al catala, pero com ja he mencionat no hi ha c trencada) que formen ja part de la meva vida. De totes maneres la vista desde dalt es bastant impressionant, malgrat el meu... recel de les altures.

Els meus "companys de viatge", gairebe tots americans, han resultat ser en general bastant imbecils, pero almenys son imbecils de pel.licula. Hi ha un individu amb ulleres de sol que es el "clixe" de l'idiota rematat america. Almenys s'agraeix, perque aixi no et sorpren (be, quan erem dins el London Eye, a moltes metres d'altitud, i es va recolzar sobre les portes que deien, subratllat en vermell, "no recolzar-se" potser si que va aconseguir ser mes originalment estupid... llastima que jo no tingues camera per immortalitzar-ho). De totes maneres, tambe s'hi troba gent mes normal, tot i que no son gaire habituals. Espero que quan inicii les classes en trobi mes. De moment, pero, he evitat ingerir la cuina tradicional anglesa... no se si podre escapar-ne gaire mes temps.

I aquest es el meu primer informe de la situacio, que probablement no interessi a ningu pero que serveix per desfogar-se una mica. Jon fora.