Ultima setmana...

Be, ja ha arribat l'ultima setmana... en aquest punt ja pressuposo que aquest bloc ha perdut tot interes, aixi que tampoc m'esplaiare en exces. Aquesta passada ha estat una setmana mes normaleta (afortunadament) en que he pogut anar visitant tots aquells llocs que em mancaven. Be, diguem que en gran mesura m'han obligat. El tema es que gairebe tothom de la classe marxava aquest cap de setmana passat, aixi que volien recuperar el temps perdut abans de marxar. I be, ara estic considerablement sol.

De totes maneres, va estar be poder visitar un bunker de la 2a Guerra Mundial... certament, bastant interessant. Es llastima que el d'en Hitler no es pugui visitar... es veu que hi han construit aparcaments a sobre i tot ja... que hi farem. De totes maneres diuen que tampoc era cap gran cosa, al contrari del que diu la llegenda urbana (es veu que hi havia el rumor que el tio tenia un passadis secret per accedir al seu aeroport privat ple de prototips ultramoderns). El que si vam poder veure alla dins era una exposicio d'efectes personals d'alguns soldats morts... i basicament que no era gaire dificil, a partir dels efectes personals, deduir COM havien mort. En concret el casc amb un forat d'un pam de diametre a la part frontal donava una pista prou esclaridora. Tambe hi havia exposat el maxil.lar d'un rus desconegut que en vida no havia estat precisament l'home-anunci de Colgate. En tot cas, molt entretingut.

Tambe m'he dedicat a fer una mica el friki per la ciutat i tal... millor no dic que li vaig acabar comprant a un rus (pels articles que venia probablement ex-militar sovietic) que havia muntat la seva paradeta per alla. Pero es que m'ho deixava molt be de preu, encara que insistis en que ho dugues posat. A part d'aixo he visitat uns quants museus (pero sembla haver-hi una conspiracio per ocultar tot l'art post-impressionista de la ciutat de la meva persona) i tambe el jardi reial del Kaiser Com-es-digui a Potsdam. En la rutina diaria les coses van tranquil.les... ara a mes de la llum, tambe tinc un gos alla que s'encarrega de despertar-me pels matins. La part positiva es que l'amiga de l'Alina es bastant mes tolerable que ella. Aixi i tot es un pal enorme quan el gos s'escapa de casa pels matins i em fa baixar corrents totes les escales (6 pisos) darrere seu.

I be... la veritat es que ja tinc ganes de tornar. Sobretot per poder menjar una mica com una persona normal, i tambe perque el temps aqui va de mal en pitjor i costa fer res. A mes, aixo cada vegada esta mes ple de valencians, pero del tipus pijo-traidor que s'agenolla davant els espanyols a la minima que pot. Averiguar que son valencians es cosa de valents, ja que parlar el seu idioma provincia davant d'un espanyol es una cosa que mai faran... si he de dir la veritat, son bastant pitjors aquests que els espanyols en si (al principi, per les raons que he dit, no els distingia). Coses de fer-se perdonar, suposo. En tot cas, malgrat que sembla que tot va de cul, tinc certes ganes de tornar a Barcelona (espero aprofitar la meva ultima setmana aqui, pero... encara que el temps i la fugida massiva de gent no hi ajuden molt) a des-nacionalitzar-me una mica (quan soc fora s'aguditza).

Parlant de des-nacionalitzar, he sentit que en Xirinacs s'ha "llevat la vida" en un bosc. Esta clar que l'home, pobre, ja no hi tocava especialment, pero aixi i tot es una gran llastima la mort d'un mossen que sempre ha estat al bandol de la llibertat pel nostre pais. Agafem-nos, que d'aqui deu anys no en quedara ni un d'aquests... si us sembla que les coses ara van malament ja veureu llavors...

Fins aqui el post una mica absurd d'avui. Qualsevol noticia vostra es benvinguda, i si voleu que us compri fragments del Mur de Berlin nomes m'ho heu d'encarregar (que son bastant cars, sobretot els mes contundents). Fins aviat.

I com sempre, s'inicia l'espiral gafe...

Inicio l'entrada per comunicar-vos que escric aixo per desfogar-me una mica de tot plegat. Ha estat un cap de setmana absolutament espantos. No se ni per on comencar... D'entrada, volia anar el cap de setmana a Hamburg per veure la ciutat i de pas fer una visita a la Laura, pero quan vaig mirar el que valia un viatge en tren (120 € anar i tornar!) m'ho vaig repensar de seguida. Jo crec que aqui vaig cometre l'error. Deu em va castigar per no voler anar a veure la Laura. I diuen que Deu esta a favor dels indefensos... perque coi esta a favor de la Laura llavors? I jo que? El cas es que vam decidir amb uns d'aqui anar a Dresden, pero el bitllet de tren seguia sent massa car. Aixi que (no va ser gens facil) vam anar a la parada d'autobusos a preguntar... i resulta que NO HI HA autobusos que vagin a Dresden. Es com si nosaltres no tinguessim autobusos que vagin a Girona... pero el pitjor va ser veure el rotul de "viatges a Hamburg des de 9 €". Ja m'ho suposava que en autocar era mes barat... pero de 120 € (el mes barat) a 9 €??? Increible...

Pero be, em vaig dir, hi ha moltes coses a fer a Berlin i poc temps per fer-les. Pero aquella nit ja vaig comencar a notar que no em trobava en un estat gaire bo per fer res. Pero el pitjor encara havia d'arribar: al plantar-me davant la porta de casa... havia perdut la clau. El meu temor era quedar-me una nit a la intemperie, pero per una d'aquelles casualitats l'Alina era molt a prop i em va venir a obrir... jo, tot content, pensava que ja havia passat tot i l'endema faria una copia de la clau. Va ser llavors quan em vaig assabentar que a Alemanya no es fan copies de claus alegrement, sino que cal demostrar que s'es el propietari de la casa. Pero alerta! L'Alina NO es la propietaria de la casa... de fet hi esta vivint de lloguer tant com jo! Finalment vaig entendre perque m'acullia a casa seva i despres no em fotia puto cas... no es que m'hi vulgues alla, es que forma part del tracte "casa a canvi d'estudiant estranger". El problema es que la companyia que lloga la casa no nomes em fa pagar 50 € per una nova clau, sino que em volen fer canviar tot el pany, cosa que val un ou... Ara haure de lluitar per frenar aquest absurd (una clau que podria ser la d'una bustia enmig d'una ciutat... realment algu la podria fer sevir per entrar a casa? A mes, la porta es una merda i es tira a terra bufant quasi...) i evitar pagar 150 €. Sabent la sort que tinc, espero ansios el desenllac. Aixo ja seria prou dolent si el diumenge no m'hagues llevat amb grip, gastrointeritis i una conjuntivitis de cavall (ara mateix tinc un ull vermell i semblo Terminator)... em pot passar alguna cosa mes?

Es per aixo que, per descarregar la maxima frustracio que sento, em dedicare ara a rajar de tot el que se m'acudeixi:

1- Les bicis. Sona molt bonic aixo d'anar per la ciutat en bici. Pero quan realment ETS en una ciutat on tothom va en bici i NO tens bici no hi ha manera de no ser atropellat. Cada cinc segons has de fer una contursio per evitar que una gran roda s'endugui els teus collons per davant. Prou siusplau. A la merda la sostenibilitat, el bicing i el hippie que ho va parir (ho sentiu, Saura i Portabella?). Siusplau, que tothom circuli amb Hummers si cal, pero que em deixin caminar tranquil per la vorera. O que els habilitin els tunels del metro per desplacar-se. El que sigui per tal d'exterminar els ciclistes (Marcel.la, en el molt improbable cas que estiguis llegint aixo, em refereixo a tots els ciclistes que no son tu).

2- La tecnologia alemanya. Increible. Una gent que ha inventat la Thermomix i no son ni capacos de descobrir la persiana. Com coi ha de dormir una persona normal amb un finestral ocupant mitja habitacio i una claraboia immensa sobre el cap del llit SENSE persianes? Es que ni tan sols les maleides cortines son opaques! Despres de dues setmanes sense dormir mes enlla de les 6h (ja hi ha una llum que et cagues) ja no puc mes... Que deixin de fabricar Volkswagens i facin persianes d'una vegada...

3- La orientacio alemanya. Es veu que tampoc han descobert els codis de colors. Oh si, cada linia del metro te un color, pero i que? El color nomes surt en el quadre de text que rodeja el nom de la linia... llavors de que coi serveix? No hi ha qui s'orienti alla. A mes, els mapes que indiquen les estacions en cada sentit son practicament inexistents. La conclusio es que cada vegada que hom fa un recorregut que no es l'habitual no nomes es perd per alla dins sino que ha de treure la guia amb el mapa sencer de metros per saber quina direccio agafar.

4- Els borratxos. Ja n'hi ha prou. Prohibim els borratxos d'una vegada. No l'alcohol ni el botellon, no: ELLS. N'estic fart de freaks i sonats variats que em diuen de tot a les nits. D'acord, aquell tio mig sonat que cridava a ple pulmo pel carrer "Ich habe ein türkisches Embryos!" ("tinc un embrio turc!") mentre mirava fanaticament una probeta amb una cosa groguenca surant tenia certa gracia (tot i que el shock va ser considerable), pero comencen a cansar els beguts que t'expliquen la seva vida EN ALEMANY mentre li foten al mam. N'esta ple!

5- Els espanyols. Es increible, pero aqui tampoc es pot fugir dels espanyols. Perque sempre que veus o sents algun espanyol ha de ser imbecil? Vull dir, que es pensen? Que no tinc prous prejudicis ja? Sempre intento dir-me "es casualitat, hi ha de tot a tot arreu", pero es inutil. Vaig a un museu i sento comentaris de l'estil "Eh, Amparo! (cridant) Tenemos que encontrar a Nefertiti!", vaig a visitar un castell i al llibre de comentaris hi posa "meteos los putos horarios por el culo, cabrones!", vaig a un Internet Cafe i el tio del costat diu tot cridant pel micro "eske tio! Berlin no es una ciudad pa visitar ni na... es una ciudad para venir de fiesta, coño! a triumfa!", vaig a l'academia i els mes gilipolles de tots resulten ser espanyols. Perque m'ho fan aixo? M'esforco a no tenir-los mania, pero em persegueixen...

Fins aqui la primera part. Es possible que continui.

Ah, per cert. Ja vaig comentar que el meu mp3 s'havia espatllat i en tinc un de nou que li vaig comprar a un turc. El que passa que no tinc cancons per posar i ja m'he cansat de les que et pots baixar de la web d'Obrint Pas i Propaganda pel Fet! (havia oblidat que dolents eren Revolta 21). Em podrieu fer un favor i enviar-me al mail tantes cancons com pugueu en format mp3? Ja sabeu mes o menys el que m'agrada, aixi que sobretot RES de Lendakaris Muertos o mato el Borras. Merci.

Berlin

Be, he procurat fer cas a la gent que m'ha dit que re-obris el blog per la meva estada a Berlin (multituds embogides), i com que em sento (lleugerament) malament no escrivint mails a alguns de vosaltres per saber com es desenvolupen les vostres activitats, he decidit fer cas. No crec que hi escrigui mes de tres o quatre entrades, pero esta be tenir algun registre dels viatges que hom va realitzant...

Duc aqui gairebe dues setmanes ja, aixi que no es com si acabes d'arribar. De totes maneres tinc la sensacio que tampoc he fet gran cosa, si es que es pot fer gran cosa com a concepte superior, es clar. De moment m'he escapat de l'apagada electrica que s'ha produit a un d'aquests paisos del Tercer Mon anomenat Catalunya, cosa que tampoc esta del tot malament. En la vertent negativa, pero, el meu mp3 nou es va espatllar als tres dies. Alguna cosa em diu que aquell carregador que vaig comprar no acabava d'anar tan fi com caldria... nomes confio que els meus pares no hagin disposat de la garantia en la meva absencia. Per remeiar aquest gran buit musical (aqui nomes escolten tecno i altres merdes), i com que el concert d'Apocalyptica que hi haura sera malauradament despres de la meva marxa (veure aquells heviatas amb violoncels deu ser espectacular, pero que hi farem), abans d'ahir vaig comprar-li un mp3 de 2a ma a un turc. Resulta que no te radio i comenca a no sentir-se tan be com caldria. Pero ei! Eren 10 euros, tu...

Com deia, no he fet tantes coses com convindria tampoc. Patejar-me la ciutat ho he fet molt, aixo si. Sobretot amb el Dani, que va treure el cap aquest ultim cap de setmana, provinent del seu laboratori de freaks (on feia control de qualitat de xips... veient quin tipus de gent fa aquesta tasca entenc com sempre em toquen tots defectuosos) d'una ciutat impronunciable d'aqui a la vora. Ens va ploure molt. De fet la pluja va venir i se n'ha anat amb el Dani. Curios, oi? En tot cas vam caminar llargues estones i vam visitar el Pergamonmuseum, que es bastant xulo. Finalment he pogut contemplar la famosa porta d'Ishar. Es molt bonica, pero la "reproduccio" de l'entrada a Babilonia que han muntat al voltant no acaba de colar. Pero si, sens dubte el Pergamonmuseum val la pena. Ara quan acabi d'escriure aquestes bestieses enfilare cap a la Neue Nationalgalerie a veure quadres, tot i que me n'acabo d'adonar que tothom que conec ha marxat ja de l'escola en aquesta estona... sembla que em tocara anar-hi sol. La gent es bastant simpatica, tot i que no he trobat cap grup aixi estable com l'any passat (i amb la qui mes em feia ha marxat avui de volta cap a Torino, o com es digui en italia). Que hi farem. Almenys hi ha una catalana independentista a la classe, i aixo sempre ajuda. Es curios com el Dani (ell m'ho va assenyalar) sempre es troba catalans botiflers i jo en canvi catalans indepes. Suposo que la traicio d'anar a la Seleccio Espanyola d'Escacs ja et proporciona una aura espanyolista i miserable.

Mes coses... el museu dels jueus interessant tambe, pero la Merce no para d'insistir que tambe vagi un dia a la Sinagoga, i temo tenir un empatx de tot el que seria la cultura del Poble Elegit. Ja veurem. Tambe vull anar al Zoo, que diuen que esta molt be. No se si es referien a viure-hi o visitar-lo, pero en principi estic obert a les dues alternatives. Segur que menjo millor que ara almenys... qui pot dinar quan li posen classe de 14h a 17.15h? Es letal. Per cert, si aneu a alemanya i compreu al super, sobretot agafeu bosses de plastic ABANS de passar per caixa. Resulta que tambe es paguen, i si et quedes amb un carregament de menjar a la porta i res amb que dur-lo quedes com un autentic subnormal. Aixo li va passar a una 3a persona que no soc jo. Tambe he pogut comprovar que el meu alemany es totalment lamentable. La cara d'idiota que se li posa a la gent quan els parlo es prova suficient.

En tot cas... hora d'anar plegant. Dijous es dia de museus (obren fins les 22h) aixi que vaig a culturitzar-me un ratet. Ah, i una altra cosa: si a Alemanya en un bar us posen una cervesa de color verd, no es que sigui el pixat del senyor Spock, es una cosa que se'n diu "Frauens Bier" (cervesa de senyores vaja). A un amic meu de brasil li van recomenar el barman el primer dia. Despres es va adonar que allo no era precisament un compliment... merda, es aqui darrere. I crec que enten el que estic escribint. Be, ja tinc algu amb qui anar al museu, si sobrevisc aquests minuts.

Us deixo. No us oblideu d'escriure als comentaris per fer-me sentir important i sobretot per dir-me com us va (en especial els aprenents a monitors, una branca del coneixement teoric que deu ser fascinant). Auf wiedersehen.

Universitat Autònoma de Barcelona

Dilluns 18 de setembre de 2006. Em vaig llevar a les 7.50h del matí. Era molt d'hora, estant jo acostumat a l'horari estiuenc, però em, llevava amb bon motiu: l'universitat acabava de començar. Després d'agantar durant llargs minuts els comentaris de la senyora de fer feines, que giraven entorn al poc agradable tema "per fi aquest paio fot el camp de casa mentres netejo" (i això que ella és la que posa Radio TeleTaxi a tot drap... "zi quieren un cushillo jamonero, ecushen el programa de Justo Molinero...") vaig agafar el tren de les 8.29h. Just com m'havia proposat.

Un cop a la UAB, però, les coses van deixar d'anar just com jo me les havia proposat: després de rondar perdut per el campus durant 25 minuts (i per tant fent tard com sempre) vaig aconseguir localitzar al mapa la meva posició. Sabent on volia anar i on era jo, ràpidament vaig descobrir que em trobava en el punt més allunyat possible de l'Escola Tècnica Superior (però remota) d'Enginyeria. Fart de tot plegat, em vaig disposar a donar la volta a la UAB i circular pelseu perimetre carretera a través fins a trobar la meva facultat. I excepte el detallet que vaig enfonsar el peu en un bassal de merda, ho vaig aconseguir. Però havia estat en va: al arribar, un cartell penjat a la porta d'entrada anunciant: "Sessió d'introducció a les 11h". Maleïnt per la meva bona sort habitual, vaig aconseguir tornar-me a centrar en el que era important i tenir ben localitzada la facultat. Després de tot, la universitat començava a les 11h.

O potser no: després d'horeta i mitja d'explicacions sobre la biblioteca i altres tipus de residus de mitjana i baixa activitat ens van enviar de nou cap a caseta. Un dia perdut. Però l'endemà haviem de ser allà a les 9h: la universitat finalment començava. Malauradament, després de la classe d'introducció de Càlcul també vaig ser retornat a la meva llar: la presentació als altres grups s'havia de fer durant la meva classe d'Algorismes i Programació, que havia estat cancel·lada. També va ser cancel·lada la classe d'electrònica del dia següent. La universitat no començaria fins dijous a les 11h, ja que no tenia classe pel matí. Vaig arribar el dijous en qüestió just a temps de fer un petit repàs de fòrmules de física ja estudiades, i vaig ser capaç de no dormir durant 5 minuts sencers de la classe d'"Ètica per a les TIC". Tot un rècord. Però tot això eren tonteries, no autèntic contingut: la universitat començaria de debò divendres.

I efectivament, avui m'he presentat allà per les meves classes de Càlcul i Àlgebra Lineal. Malauradament, tot el que hem fet a classe ja ho sabia, aixi que res de nou. Ara només cal passar-s'ho bé per la Mercè, perquè resulta que dilluns no hi ha classe. Però bé, només cal esperar que arribi dimarts. És el dia que començo la universitat.

Eleccions! Per fi!

Sí, tornen les eleccions. Tornen els mítings, les promeses, les agressions, els eslògans i els espais gratuïts de propaganda electoral. En resum, torna la diversió. De moment, tots els partits polítics ja han començat a posicionar-se per captar les seves corresponents bases de vots.

De moment, el PP parla de nou del "sentit comú", que és l'únic que el pringat d'en Piqué pot dir a Catalunya, ja que en Rajoy sap molt bé que guanya molts més vots insultant Catalunya i sacrificant la minsa base catalana que tenen que no pas intentant fer una política decent aqui. Així doncs, com sempre, en Piqué fa ús del seu gran carisma per deixar anar que votar-lo a ell no és ser fatxa sinó pragmàtic, i es mossega el puny cada vegada que l'Acebes relaciona ETA amb el gos del veí de l'Oleguer Presas, Zaplana fa plans per urbanitzar Formentera o Ruiz-Gallardón fa gala del seu centrisme censurant obres de teatre perquè al director "le suda la polla la unidad de España", cosa òbviament no legítima. Perquè això de que Espanya es trenqui no és cosa de broma, tot i que pel que sembla porta passant des de temps ancestrals i no s'acaba de desmembrar mai. "Annus horribilis"? "Momentum catastroficum"? "Como hacerle la permanente a un puercoespín"? Dios, España se desmiembra y yo con estos pelos? Anem trencant Espanya i anem recollint vots...

D'igual manera, ERC ja torna a cridar "independència" a tort i a dret, que sempre queda bé abans de les eleccions i a més fa adonar als independentistes convençuts que o els voten a ells o es posen a militar a Estat Català, destí no desitjable per a ningú. Després, és clar, tots sabem que la independència de Catalunya arribarà més o menys al mateix temps que l'AVE a Barcelona (és a dir probablmenet mai) aixi que ERC pactarà amb qui li vagi millor (i naturalment no diran pas qui, ja que es pronunciïn en un sentit o en un altre perdràn vots). Però coi, és que independentistes ho son, i això està bé. Visca la terra etc etc... Això sí, de les cartes d'en Xavier Vendrell ni en parlem, que fa lleig.

Mentrestant, el gran miratge torna a agafar forces. Parlo, és clar, del PSC, una organització que curiosament no és ni un "Partit" en sí mateix, de "Socialista" no té un pel i de "Catalunya" encara menys. Ara, però, això es fa cada vegada més evident: en Maragall ha deixat el càrrec "voluntàriament" i l'autèntic poder polític socialista ha decidit deixar-se estar d'històries i donar la cara directament enlloc d'amagar-se darrere un pretès catalanisme que només s'empassa gent com en Pere Vilanova, ingenus que encara creuen en un federalisme socialista que no ha existit mai. El que està més emprenyat de tots és naturalment en Maragall mateix, que es creia que ho era tot al partit i ha vist com li donaven una puntada de peu al cul en quan en ZP s'ha adonat que era massa català pel seu bé, així que ara es dedica a passejar-se pels mitjans de comunicació "cagant-se" en ERC, que és una activitat a la qual tothom hi ha agafat força gust. Ah, i al mateix temps en Montilla va ampliant el seu vocabulari de català: ja sap dir "cabòries", "tanmateix" i "nogensmenys". Ara només cal que els utilitzi correctament i ja serà "prou català" com per ser President d'aquest país. Això si, trucarà a Madrid abans de fer qualsevol cosa important com ara canviar la tapisseria del Parlament.

I CiU... ai, CiU... aquesta coalició que sempre ocuparà un lloc especial en el meu cor... Realment, hi ha algún partit que la sàpiga més llarga? Després de negar que el pacte Mas-Zapatero anés més enllà de carregar-se l'Estatut (aquest Estatut tan bo que segons ells ara sembla que ja s'ha de canviar) no volen res més que votar els Pressupostos de l'Estat sense ni llegir-se'ls, al mateix temps que en Mas va de superheroi de la democràcia exclamant aïradament que el que guanyi les eleccions "òbviament" ha de governar (què ha passat amb el sistema parlamentari? Ha deixat d'existir com el 3 %?) i que si guanya en Montilla deixaran de recolzar el PSOE. Bé, és obvi, no? En ZP li va prometre la Generalitat a en Mas, i si després resulta que malgrat tot perd li agafarà una rabieta de cal déu. Passi el que passi, en Zapatero guanya. La banca sempre guanya. A CiU, però, li és igual: l'important és tornar a escalfar la cadira com sigui perquè en Felip Puig pugui robar encara més i l'Artur Mas es pugui fer fotos en calçotets dins el palau. I misteriosament, després de robar, insultar, mentir, carregar-se l'Estatut i rebutjar per front comú per reclamar l'aeroport, CiU surt ben parada a les enquestes. Algú m'ho pot explicar? Bé, suposo que poden ser uns fills de puta, però al contrari que molts del PSC-PSOE, almenys són catalans de soca-rel i això ja els redimeix. Seràn uns malparits, però són "dels nostres" i els votem.

I què dir d'en Saura? Engrescat perquè sembla que ICV puja (això de no fotre res fa guanyar molts vots en aquest pais), en "Xoan" ataca amb el tema del catalanisme i el dret a vot dels immigrants per intentar captar tots els vots "progres" en el seu radi d'acció. Evidentment no proposa mesures ni solucions (des de quan ICV fa alguna cosa a part de seguir el PSC?) però bé, almenys insulta espontàniament en Duran i Lleida, personificació del carca català, i això sempre agrada.

Ostres, m'ho passo enormement bé quan hi han eleccions! Son un "show" molt entretingut i totalment gratuït... bé, gratuït no, però no es paga fins al 2007.

Reactivació en procés...

Anuncio la imminent reactivació d'aquest blog per a qui li pugui interessar, tot i que amb actualitzacions més espaiades i continguts lleugerament diferents, ara que la meva estada en terres angleses ha finalitzat (i sí, al final vaig poder tornar).

Atrapat

I com sempre, la meva mala sort torna. Hi ha d'haver un intent d'atemptat terrorista JUST el dia que marxo i han de cancel.lar JUST els vols a curta distancia... Deixem-ho clar: Deu m'odia. I les seves raons te, perque ens hem d'enganyar. Pero la conclusio final es que estic aqui atrapat fins diumenge, que es el millor que he pogut aconseguir (amb EasyJet a mes...). Per sort sembla que em podre estar a la Universitat, ja que al preu que van els hotels aqui ja em veia dormint dalt del LondonEye...

Be, com a minim tinc dos dies (be, un, perque despres de la moguda d'ahir avui estic rebentat) per visitar algun indret que m'he deixat per manca de temps...

A tots aquells que estaveu contant els segons fins la meva tornada, ho sento molt. Com va dir ma mare quan vaig trucar a casa per informar, "es aquest Blair dels collons...".